XIX Triatló Ciutat de Mataró (C. Catalunya Clubs)

El presi contacta amb mí per a fer equip a Mataró un parell de dies abans de la cursa. Li dic que estic en hores baixes i sense fer res des de l'IM de Frankfurt. Només accepto si els hi falta algú per a completar un mínim de quatre i finalment m'enreda tot i jo ser el comodí "per si de cas"
El dia d'abans German, Oriol i Adrian fan l'aquatló del Masnou i l'endemà doblen a Mataró ( els meus respectes i admiració).
Ens afegim a l'equip per a la triatló en Sergi i jo, es a dir, cinc trimasnovins.

Arribada a Mataró després del temporal de dissabte al migdia, el mar està molt malament, tant és així, que els organitzadors de la prova no han pogut posar les boies al segment natatori ja que les onades se les enduria.
Per afegir emoció, jo em deixo el neoprè a l'armari i està permès...

- Molt bé nano, ara estàs fotut!

Miro de relaxar-me i un cop estem tots a platja, molt pocs sense neoprè!!! I em decideixo a tastar l'aigua i veure com gestiona l'entrada a mar amb onades de més dos metres i veure si visualitzo les boies grogues de costa, ja que son força més petites que les de cursa.

Primer intent de salvar la primera onada a través i em sacseja prou fort, mig estabornit miro d' aixecar-me i encarar la propera que em sembla més gran encara i provant d'estirar-me per travessar-la m'impacta, em rebolca i m'escup cap a la sorra molt més enrrere d' on estava. Surto decidit i no ho veig factible i menys encara sense neoprè.

Em reuneixo amb els trimasnovins i miro de relaxar-me, parlo amb ells mentre analitzo les onades i la simetríada. En Sergi que també és "surfero" em diu que m'ho prengui amb calma i que entri quan cregui oportú.
Veure sortir els equips de les noies cinc minuts abans de nosaltres em reconforta i ja estic plenament decidit.

SORTIDA!!!

Deixo que els més ràpids i enfundats en neoprè facin el camí, jo miro de travessar les primeres onades amb tota la calma que soc capaç de gestionar. Ja em trobo uns metres mar endins i les onades són gegants, un cop veig que no derivo gaire, localitzo la boia i miro de traçar, primer gir i nedo força còmode fins al següent gir, enfilo i visualitzo la costa i sense donar-me'n estic surfejant, tal i com m'apropo a la platja les onades són més violentes, una d' elles em fa caure però em permet mantenir la braçada, una de les últimes m'estiro sense braçada i em trobo engolit i centrifugat crec recordar un parell de voltes sense tenir clar si estava cap a munt o cap a vall, finalment surto cap a munt i recupero la braçada per sortir i mirant de reüll la següent onada que ja pràcticament m'atrapa mig nedant i contactant amb els peus a la sorra i m'estampa contra la sorra i em torna a engolir i veig voluntaris a la sorra ajudant a sortir, la següent em catapulta cap a un voluntari que em dona la ma i surto corrents cap a la T1.

-Segona triatló que faig a Mataró amb natació crítica!
(La primera va ser com a debutant i aquesta amb mar infernal i sense neoprè!)

T1 relativament ràpida i a pedalar. Només sortir del port, ja coincideixo amb un triatleta del Cornellà amb el que ens posem d'acord ràpidament pels relleus. En poca estona el grup creix i fem una bona mitja, finalment de 36 km/h.
Arribada a la T2 i ens donem la ma per la bona feina amb el mateix triatleta  i gas cap al tercer segment.

Surto del box i sempre la mateixa sensació dels bessons cap a munt! Faig la primera volta regulant.
Segona volta i ja penso en reservar-me pels últims metres, tornem a coincidir amb el triatleta del Cornella i creuem un encaix de mans. ja només queda fer un petit canvi de ritme i meta!!!

Content de retrobar-me amb la distància, no en les millors condicions... Però content d'ajudar a l'equip en el rànquing.

Mesos de reflexió per si renovo llicència, desprès d'onze anys federat.
El  full de ruta pel 2020 passa per mirar de fer una marató de cap a peus sense multiesportivitat de per mig, tot i els cants de sirena de l'IM de Vitoria.

Salut i Km!!!

IRONMAN FRANKFURT EUROPEAN CHAMPIONSHIP

Desplaçament en cotxe fins a Frankfurt amb arribada un dia abans de la reserva. Com fa un any que vaig fer la reserva... jajajaja
El mateix personal de l'hotel Mercure ens busca allotjament a uns cent metres, en un Ibis hotel.
Trobada amb la resta de trimasnovins tal com van arribant a l´hotel que crec que som 22 més els/les respectius/ves supporters.

El dia d'abans de la cursa, quedem uns per anar a deixar la bici a la T1 que està a uns 14 km de la ciutat, els altres aniran en els autobusos que l'organització posa a disposició dels atletes i acompanyants.

Finalment hi anem en German, Oscar, Jack i servidora.

Som dels primers en entrar les bicis al box al costat del llac, una espècie de embassament privat que fan servir de platja artificial. Un cop col·locat tot, quedem per a tastar l'aigua, és sabut que per la temperatura de l'aigua el neopré estarà prohibit. Jo que he comprat un rebel de sailfish que vull tastar, un cop som a peu d'aigua me n'adono que tinc les ulleres de natació al box. Marxo corrents fins a la swim bag i mentre corro sobre les catifes del box puc comprobar que sota les catifes hi ha de tot, branques, pedres, etc... Doncs com a perseguit pel dimoni me'n torno cap el llac correts amb les ulleres a la ma i trepitjo amb el taló esquerre un pedrusco del tamany d'una pilota de pim pom i veig les estrelles i la via làctea!!!

-Kaguntotloqueremena!!!

Coix i amb els peus escaldats d'anar descalç per la sorra que crema de nassos, faig el tast de l'aigua.
Amb el rebel, em sento com un llonganissa! Força embutit però d'una forma subjectiva em sento ràpid.

Anem a l'hotel i dinem a una pizzeria del costat. La bossa de la T2 la deixo per la tarda, ja està tot el peix venut i ja només em queda hidratar-me i cuidar els detalls que són importants ;-)

Amb els trimasnovins quedem a la recepció de l'hotel a les 4:30 per anar cap a la sortida.

Diumenge em sona el despertador a les 4:00 i lo primer és endrapar l'arròs amb tonyina, que tot sigui dit, no passa gaire bé, però el cos ja s'activa sabent que és el que això significa.

Ens trobem al hall de l'hotel tots amb cara d'animal que espera l'escorxador, la tensió és total!!!

Trasllat amb bus fins al llac i ja no hi ha marxa enrere, últims preparatius a la bike. Allí mateix em trobo amb en Carles amic de l'adolescència amb qui hem progressat de les tri sprins, fins a l'Ironman en paral·lel, tot i que cal dir que ell és un molt bon corredor, cosa que jo no he lograt en aquests anys!

Ens desitgem sort i al lio!

Ens trobem amb gran part dels trimasnovins a l'aigua i els/les supporters que ja han arribat (sortien una hora més tard de l'hotel) ens fem foto i ens col·loquem als calaixos de sortida.
Veiem com surten els pros, en poca estona ja comencen a sortir els calaixos més ràpids, allí hi ha en German.
Jo que em poso al calaix 1:25-30. coincideixo amb el calaix del costat, allí hi ha en Miki, Hector i  Dani, em convencen i faig el canvi.

-Jo em penso sortir per la tangent i fer la meva cursa.

Ens desitgem sort i en poca estona ja ens donen la sortida.

SORTIDA!!!

Amb el rolling start és força còmode i hi ha força espais, però el meu subconscient fa que em surti per la tangent i en poca estona em trobo nedant sol a una distància considerable de les boies.
Així vaig fent fins al primer gir de boies i a la que em dono compte ja estic sortint de l'aigua amb bones sensacions. Volta Australiana feta, una parida però em feia molta il·lusió fer-la, ja que no havia fet mai cap triatló amb la famosa volta.

Tornada a l'aigua força bé i segueixo preocupat per apartar-me del gruix de nedadors i torno a apartar-me. Aquest últim tram, de uns dos mil tres-cents metres, se'm fa especialment llarg, cosa que entenc al mirar el GPS.

-Collons!!! La meva excursió natatòria ha estat amb un regal de quatre-cents metres de més!!!


Sortida de l'aigua i vaig cap a la  tenda, allí em trec el rebel i em poso crema solar i tota la suplementació alimentària entre tritraje i bicicleta. El taló em fa un mal de ca l'ample, però confio en que a la bici se'm calmi i en l'ibuprofé que tinc planificat prendre al final de la bici.

Sortint de la T1 veig la padrina en posar el peu a terra, sense donar-me´n compte ja en surto. Saltironet i ja soc dalt de la bici, el meu segment favorit dels tres. Em relaxo, planifico la estratègia alimentària i tot va molt bé fins a completar la primera volta, al llarg d'aquesta coincidim amb l'Oriol en  Miki i l'Angel.
Al final de la primera, inici de la segona ens creuem amb una triatleta del Rayo team que va molt bé i anem coincidint tota l'estona. La Daniela em diu que va per whats i jo li faig la conya...

-Pues yo voy a Julios!!! :))

Vaig regulant tota la volta i m'adono que la beguda energètica està super calenta i no m'entren les barretes que duia per menjar, a la primera volta m'han entrat, però ara ja no m'entra ni la beguda que està rebullida ni les barretes, el cos només em demana aigua per dins i per fora.

Fa una calor de mil dimonis. Hi ha triatletes tirats per la carretera i ambulàncies amunt i avall, la magnitud de la tragèdia és considerable!

Així vaig fent aproximadament fins el km 160 on la Daniela marxa i jo soc atrapat pel bo d'en Dani que m'anima però vaig fos, sense l'alimentació que pertoca i super acalorat a uns 15 Km de l'arribada, li dic que marxi i fagi la seva cursa ja que el veig molt bé! Verbalitzo l'abandonament i en Dani m'anima a no fer-ho, però no ho tinc clar.

Sense forces a les cames faig l'últim desnivell que està muntat a l'estil de les grans voltes, amb moltíssima gent animant i molt animada, ja que tot és ple de bars al llarg de la pujada. També diré que a la segona volta amb la calor que fà, no hi ha ni la meitat de gent.

-Pels meus collons pujo fins dalt en bici!!!

Està ple de gent que puja a peu i jo pujo arrossegant-me fins dalt on hi ha l'avituallament. Allí és l'únic avituallament on poso el peu a terra, bidó d'aigua per sobre i l'altre me´l bec i reservo per la T2.

Se'm fa un calvari arribar a Frankfurt estic desllorigat, no se com posar -me a la bici, cada sotrac i pas de vies de tramvia em fa veure la padrina. Arribo a la zona de la T1 on quasi bé em menjo als comissaris que m'indiquen el conegut "peu a terra" suposo que m'ho diuen en kartofen, però no estic gaire per la feina.

Peu a terra i quedo doblegat del dolor que em propina el taló.

Arribo al box i la bici me la fan deixar no se a on, allí hi ha algú que em fa aturar-me i deixar-la. Agafo el bidó d'aigua, l'Ibuprofé i la bike bag, de sobte sento una veu familiar que crida el meu nom!!

-Jordi, Jordi!!! Vinga Papa que tu pots!!!

És la meva filla Ariadna que m'anima des del pou on estic ficat i penso que no es mereix veure'm malament, si ho puc gestionar!
Invocant a sant Ibuprofé em poso dret i camino coix.

De tot el que havia de prendre a la  marató, només em prenc un sobre de sals i començo a córrer/ caminar amb un gel a la butxaca. Al passeig veig a en Rafa, l'Oriol i en Santi, sense ni donar-me'n compte, no ho analitzo fins una bona estona més endavant que es deuen haver retirat, decisió molt recomananable, ja que estem a l'esgarrifosa temperatura de 40º C, el sol crema, l'aire és calent, literalment és un infern! En arribar al km 5 em saluda en Sergi que vé endollat en la seva primera Ironman.

Vaig fent com bonament puc, motivant-me pam a pam, completar la primera volta és un balsàmic, però em fa veure que me'n queden tres encara!!! Ufff...

La tònica no ha canviat, segueixo veient gent tirada per terra, amb assistència, això si!
Cada cop que travesso un pont, la calor és tant agobiant que sembla que hi hagi un malparit amb un soplet escalfant l'aire.

La segona volta, un calvari! Veig a en German amb en Jou i algú més que no identifico. Ja em projecto amb la mitja marató al sarró. La tercera i millor volta la faig amb l'Edu que també debuta en la LLD i el veig molt bé a un rítme assumible i fem un bon tàndem tota la tercera volta, on només parem als avituallaments i seguim corrent.
Finalment a l'última volta li dic que marxi, el veig molt bé fent una marató sólida al ritme que du.

Jo engego la calculadora pels últims 10 Km, miro el crono i tot just marca 12h i algun minut.
Penso que en condicions normals faria un 10k en menys d'una hora, però no és el cas.

No tenint-ho clar, veient el panorama Dantesc de cursa, penso que serà la primera ironman per sobre de 13 h i no m'importa en absolut, només penso en acabar!

Les supporters han estat situades sota del pont que dona pas a l'inici de volta de la marató i final cap a meta.
Em reservo per l'últim km i arribo emocionat pensant on seran les supporters, ja que he quedat amb elles que em donin l'estelada per entrar-hi.
Entro a la recta final i me la donen tan ben plegada, tant, que pràcticament soc incapaç de desfer-la fins travessar la línia de meta!!!!

Collons no podia estar plegada més petita!!! ;P

Repte consumat!!! 6 x Ironman finisher.

Aquesta última molt lluitada en un any molt complicat en lo personal. Agrair a tothom que m'ha donat un cop de mà, on tot tenia un caire mental fora de mida, he anat a nedar a la piscina amb situacions complicades, per no parlar dels entrenaments a mar i d'alguna competició prèvia a l'Ironman.

Gràcies a tots els trimasnovins/es per una experiència inoblidable a Frankfurt i molt més enllà. A tots i cadascun que d'una manera o altre m'heu posat a la línia de sortida a la que no tenia clar si havia d'anar i finalment fer una cursa intel·ligent. Als Mandrils, als Pavoos, a la colla Nafent i a la família que sempre està allí.

GRÀCIES A TOTS!!!

XV TRIATLÓ B DE BANYOLES

Compartim apartament a Banyoles gràcies a la gestió del bo d'en Rafa. Serem amb ell, l'Angel, Sergi, Edu i servidora. També està a Banyoles amb la seva parella en Miki i l'Oscar.

Al Briefing i arribem tard però suficient per a saber que per fred ( previsió de 7 ºC pel matí) es retallarà el primer segment.

Sopem i anem a dormir, a mí em costa especialment.

Sona el despertador ben d'hora, el meu a les 5 del matí per a esmorzar sense gana i molta son.

Mica en mica es van llevant la resta de trimasnovins fins que a les 6:45 hem d'estar al box per tal d'entrar el material. En poca estona ens confirmen que sortirem de l'aigua, els rumors i el fred diuen que una duatló seria el correcte.

Ens enfundem el neo i anem cap a l'aigua, certament s'hi està millor dintre que fora.

SORTIDA!!!

Jo que vull evitar el contacte, em surto per la tangent i faig la meva particular natació, tant és així que fins que no surto de l'aigua no em trobo amb ningú.

T1 llarga, ja que em trec el neo mirant de no trencar-lo, que a està cascadillo... Em poso manguitos i xaleco paravent i cap a fora.

Inicio la bici desconeixent el nou recorregut i en pocs quilòmetres ja em trobo amb una rampa d'un desnivell acumulat del 10% que em fa recordar el muro de Haya de la triatló de Zarautz i un cop superat aquest punt, vaig fent sense passar-me de voltes, ja que la resta és una mitja marató.

Cap al final del sector de ciclisme, en una banda sonora al voltant del llac perdo el bidó aero.

-kaguntotloqueremena!!!

Aturo la bici quan puc i em baixo per anar a recollir el bidó aero d'specialized!

Aquest fet a part de fer-me perdre més temps del que ja he perdut a la T1( 4 minuts) em fa reflexionar sobre la configuració per a Frankfurt.

Inicio la marxa cap al box i la T2 ja és una mica més ràpida, li retallo 3 minuts.

Comença l'últim segment i em faig el ferm propòsit de no aturar-me més que per hidratar-me quan em toqui el gel.

Contemplo el paissatge que és una meravella i disfruto dintre del patiment, marxo mentalment i a l'hora m'estructuro però la pixera em fa parar a la segona volta! ;-)
Carregat amb l'últim gel inicio la darrera volta on faig un petit canvi de ritme per entrar a meta havent-ho donat tot.

Entrada a meta on les emocions esclaten, em reservo per a recuperar-me i retrobar-me amb els companys de fatigues.

Sou molt grans trimasnovins!!! Road to Frankfurt!!!

TRIATLÓ DEL PRAT PER EQUIPS

El tri+9 te equips per fer un  A (èlit ), un B (open ) i un altre femení (open )
primer surten les fèmines, després el B masculí on participo jo i passat el migdia l'èlit.

Ens trobem amb l'Angel, l'IVo, en Jose Antonio i jo; Els integrants del B masculí. Entrem el material a boxes i ens enfundem neoprens per tastar l'aigua. Confirmem que està fresqueta. En pocs minuts donaran la sortida en format contra rellotge de l'equip nª 78, que és el nostre.

SORTIDA!!!

Decidim anar J. Antonio i jo devant i l'Angel i l'Ivo darrera. Un cop arribem a la primera boia veig que anem l'Angel, l'Ivo i jo.

Jo - En J.Antonio ens ha avançat?
Angel -No l'hem vist passar!

Al cap d'una estona apareix en J. Antonio amb les ulleres al cap i em diu que està hiperventilant.
Els dic a l'Angel i l'Ivo que tirin fins a la platja i que ens esperin allí. Jo em quedo amb en J.Antonio per calmar-lo i treure'l de l'aigua si és precís.

En aquest punt crític de l'aigua coincidim amb Sam que participa i també te problemes amb un component de l'equip. Gran persona i atleta!

Mica en mica, li dic a J. Antonio que nedi d'esquenes, que acompassem braçada... En definitiva, li vaig parlant tota la estona, fins que al final ens plantem a la platja.

-Bufff! Quin patir!!!

Quan sortim tots de l'aigua plegats, requisit indispensable a l'entrada i sortida del box en tots els segments i meta, li dic a en J. Antonio:

-Ara amb la cabra que dus no et fotis a tirar com un boig, que hem d'anar plegats!

Doncs això és el que passa, l'Angel se li enganxa a la roda i jo veig com l'Ivo es queda despenjat i per tant s'ha trencat l'Equip.

Miro de frenar a J.Antonio i rescatar a l'Ivo que no va bé en bici. Finalment aconsegueixo que entrem junts al box.

T2 lenta de nassos i cap a còrrer, en J. Antonio i l'Angel es posen devant i torno a veure com l'Ivo no te ritme degut al flat que em diu que te. Els demano que baixin un punt.

Finalment acompassem ritmes i arribem a meta fent un petit sprint.

Cursa molt maca de fer a la que si puc, sempre m'agrada participar.

Propera parada Triatló B de Banyoles!!!

LA MITJA DE GRANOLLERS

Meteorològicament parlant... (Haig de cambiar la intro de les cròniques) Molt bona temperatura amb un dia radiant.
Tornada al recorregut antic de la cursa, del que en tinc un record personal agredolç de l'any 2010, ja que en el meu ambiciós ritme de pujada fins La Garriga allí mateix vaig petar muscularment tot i fer els 10 k restants coix, recordo un crono de 1:37.

Dit això, ens desplacem amb en Xavi cap a la capital del Vallès Oriental, escalfem i ens coloquem devant del calaix de sortida. Selfie al canto.


SORTIDA!!!
Anem a bon ritme, per devant les llebres de 1:25 que ja han sortit uns minuts abans. Al nostre calaix duem les llebres d' 1:30, 1:35, 1:40, etc...
Miro el GPS i em diu que vaig per sota de 4:30 min/km, fins que no vinguin les pujades miro d'acomodar-me.

Recordo que m'he deixat els gels a casa i m'ho prenc amb calma. Passa la llebre de 1:30 i la deixo passar sabent que no és la meva cursa.

Vaig dosificant ritmes als petits desnivells que van pujant fins a La Garriga, em sento còmode, no vull forçar. Just abans de la pujada al passeig de sorra m'avança pràcticament al meu ritme la llebre d' 1:35  i un company del Tri+9 a qui no reconeixo, és l'Albert.

-El club ha crescut tant que no conec la meitat de la gent. Som més que un club! ;)

Amb el record de la petada muscular de l'any 2010 vaig molt bé i de cardio, les sensacions són boníssimes. Miro que no em marxi molt la llebre d' 1:35. Amb aquesta jugesca, van passant els km i vaig bé als últims 5km, cada cop veig més a prop la llebre. Els últims 2 km miro de fer un petit canvi de ritme per tal d'avançar-la i tinc dubtes, ja he dit en altres ocasions que soc conservador.
Aguanto bé, avanço a l'Albert l'últim km i la llebre també.

Arribada a meta veient al crono una xifra per sota de 1:35 MMP i sobre tot, molt content per la gestió que he fet de la cursa.

Arribada a meta d'en Xavi uns minuts més tard. Ens felicitem, hidratem, selfie post cursa i cap a casa.

ROAD TO FRANKFURT!!!

XII DUATLÓ PER EQUIPS DEL PRAT

Sortim ben d'hora ben d'hora cap a El Prat en la que serà la dotzena edició d'aquesta fantàstica cursa en EQUIP. I ressalto la paraula equip, ja que el multi-esport ens té acostumats a ser llops solitaris tot i què resideixis en un dels més ben parits equips de tot el maresme ;) També comptem amb el triatló per equips del Prat, una altra joia del multi-esport a casa nostra per disfrutar en equip.

Cal dir que amb l'aparició de disciplines com el swimrun, importada dels paisos nòrdics, això ha canviat força i dona un punt de llum a tot plegat, en la meva humil opinió.

Dit tot això, arribem dels primers per anar a recollir els dorsals, esmorzem al bar de davant del parc i comentem ritmes de run, acordem 4'20 i estratègia dels relleus al segment ciclista d'una forma visual, primer amb els cafès amb llet i finalment amb tovallons de paper, tot molt pro! ;)

Escalfem i ens preparem per la sortida. Som l'equip 95.

SORTIDA!!! 

En poca estona  algú canta que anem per sota del ritme pactat, tot i això anem fent, malauradament hem perdut un component de l'equip per què arrossegava una lesió. Fins a entrar al box anem a bon ritme.

T1 força coordinada, sortim plegats i d'un bon principi Salvatore s'acobla a la cabra i comença a castigar. A l'inici de la segona a final de recta l'avanço i li dic:

Jo - Salvattore te puedo dar un relevo corto!
Salvattore - No me hace falta ningún relevo!

Veient el ritme de cursa i les intencions d'en Salvattore em poso a roda i apreto les dents.
Fem algun canvi al llarg de les quatre voltes, ja que pràcticament ens deixa, de fet la lluita és per anar a roda d'en Salvatore, ja que va com un tiro!

Arribem a la segona transició i jo duc els bessons amb alguna contractura, afortunadament la primera mitja volta ha estat d'adaptació per a tots i finalment hem augmentat el ritme.

Ens ha avançat i saludat un antic membre del club en Sam, m'ha fet molta il·lusió, llàstima de no trobar-lo després d'acabar la cursa per conversar-hi ( Jo el feia al Canadà).

Arribada a meta molt emotiva en bloc sense despenjar-se ningú!

Felicitats a tot l'equip, al capità Héctor ( molt bona feina) i a tots i cadascun dels components. També a tots als membres del club que han competit aquest cap de setmana.

ROAD TO FRANKFURT!!!

IX Duatló de Granollers Circuit Barcelona

Meteorològicament parlant... Dia lleig per practicar multiesport, molt plujós i fred.

Ens trobem els trimasnovins convocats per recollir punts pel club. Entrem el material al box i anem a escalfar ja que en breus minuts donen la sortida als prop de cinc-cents participants.

Ens fem foto d'equip i cap a la sortida.

SORTIDA!!!

La gent surt com una bala, jo vaig fent fins a final de recta i pensant en la pujada fins la curva Repsol i la de la masia.

Arribo a la T1 amb ganes de bici. Primera volta d'adaptació, però sense entretindre'm. Segona volta més forta i a la tercera els bessons em recorden que vaig forçant.

-Colló ara hauré d'afluixar...

Aprofito la baixada de l'estadi per estovar cames, però perdo velocitat a l'entrada de recta.

Última volta i decididament els bessons estan contracturats i em fan mal.

Arribo a la T2 i tal com posso peu a terra la fiblada que m'etziben els bessons em fan veure la padrina.

Soc incapaç de fer ni un trote "cotxineru" tot just sortir de la catifa del final del box, he hagut d'aturar-me tres cops per estirar els malmesos bessons.

 

Cridant de dolor i arrossegant sobretot la cama esquerre, faig el que semblaria una marxa de "garfio o pata palo" fins ben bé passat el primer quilòmetre, és aleshores que puc mantenir un rítme decent, fins i tot puc fer un canvi de ritme els últims metres!

Molt bé per tots els trimasnovins que han competit el cap de setmana. 

Sumant entrenos de camí a l' Ironman de Frankfurt.

39 Sant Silvestre del Masnou

Escalfament per anar cremant torrons acompanyant a la Conxi a la segona meitat de cursa femenina.
En pocs minuts engega la masculina... Ens trobem uns quants trimasnovins a la sortida, ens dessitgem sort i al lio!

SORTIDA!!!
Vaig fent ziga zagues fins que no surto del port, allí s'estira un poc més i tothom ja està al seu lloc.
Miro de mantenir el rítme a 4 min/km i em costa molt. Finalment 20:19 a meta, sense guardar-me  res!

Triatló St. Vicenç de Montalt (TRICIRCUIT)

Amb un amic xerrant, decidim que tenim ganes de fer un triatló sprint com en els vells temps per acabar la temporada amb bon gust de boca.

Doncs dit i fet, ens apuntem a l'última prova del calendari del 2018, a prop de casa i és el dia del meu aniversari!

Quan veig el desnivell que hi ha a la bici, quedo parat. Un circuit molt dur a tres voltes un total de 20k.

Arriba el dia de la cursa i ha plogut lo que no està escrit i amenaça amb ploure més. Amb en Marc arribem que fa un fred de nassos estem a 9 ºC.

- Coll... quin fred!!!

Els jutges ens confirmen que serà una duatló, per tant la bici queda suspesa.

Ens enfundem el neoprè i a nedar en breus instants, però el valent d'en Marc ha vingut sense neo i és obligatori pel fred ambiental, tot i que l'aigua ho permetia. Al capdavall és una decisió dels jutges. Parlant amb ells li permeten la llicència!

SORTIDA!!!!

Deixo que tothom sigui a l'aigua i aleshores començo a nedar, vaig fent sense topades, finalment algun energumen m'agafa del turmell,

-Sempre hi ha algun marrano!!!

Primer gir sense topades, segon també i cap a la platja, ja noto que he baixat el ritme.

Surto de l'aigua pensant que el tercer segment el duc molt poc entrenat, T1 normaleta, últimament m'enganxo amb el neo sempre ( dos cops aquest any, que són les curses que he fet jajajaja )

Començo a córrer motivat i en veure com passen els joves triatletes i veterans in combustibles ( Veure Cano) em desmoralitzo, però faig la meva.

Al final de la primera volta se'm descorda una bamba!!!

-OMG!!! Com m'he deixat les de competi... Em faig doble llaç a les dues i continuo.

Per rematar-ho al final de l'última volta se'm cau el dorsal de paper ( ja que m'he deixat el dorsal de federat) Un com m'avisen uns triatletes que duia al darrere, haig de recular uns bons metres i acabar cap a meta perdent unes bones posicions!

Entrada a meta del crack d'en Marc! Ens felicitem pel regal que ens hem fet, pleguem veles i marxem a fer-nos un bon homenatge!

XXX TRIATLÓN HOCES DE CUENCA

En mi décimo año con licencia federativa de triatlón  y ya de capa caída, decido no retirarme sin antes hacer la mítica triatlón de Cuenca donde tengo el 50% de mi locus genético (Moya).

Pues dicho esto, con muchas ganas y poca preparación llegamos mis supporters y yo justo antes del brefing, comemos y vamos a dejar el material en la T2 y T1 en este orden, ya que la primera se encuentra a unos tres kilometros de la segunda.

Una vez llegamos a la playa de Cuenca (río Jucar), recinto privado y abierto para la ocasión, ya me enfundo el neopreno y pruebo el agua hasta el pequeño peñón y compruebo que me siento muy incómodo y me cuesta mover el neopreno.

SALIDA!!!

Golpes típicos de los primeros metros buscando ritmo y espacios.

- No voy ni pa trás y sin ritmo!

Voy acumulando metros pensando en el giro que hay mas adelante pasado el peñón y se me hace eterno, una vez allí hago el giro por el interior e inmediatamente me contracturo de ambos gemelos y un quádriceps, hago toda la vuelta intentando estirar los gemelos flexionando los pies y esto me agrava la contractura del quádriceps. Al llegar a la playa completando la primera vuelta, me planteo la retirada, pero mi espíritu luchador me empuja a probar en la segunda i última vuelta. Este segundo tramo contra corriente y con ambas piernas contracturadas es un auténtico calvario. Último giro hacia la T1 y voy peor que nunca.

Por fin llego y a duras penas me puedo poner de pié de lo contracturadas que llevo las piernas. T1 agónica no puedo quitarme el neo de lo fundido que voy.

Una vez cogida la bici en el intento de lo que siempre ha sido un salto y a pedalear, se convierte en gatillazo muscular y soy incapaz de subirme ágilmente, finalmente al segundo intento lo logro.

En este mismo instante veo que mi participación es crítica.

Me tomo el gel que una

chica de Valencia me ha dado en la entrada de material al box de la T1. 

- Gracias guapa! Por cierto campeona de categoría en IM de Vitoria! 

Inicio el segundo segmento sin apretar lo mas mínimo, no tengo piernas y confío que el gel isotónico haga su efecto. Aprovecho las pocas bajadas para estirar.

Finalmente llego entero a la T2, me calzo las bambas y al

"tran tran"  acumulando Km, en cada avituallamiento me tiro un poco de agua el los quadriceps que me duelen horrores de las contracturas y continuo.

De las tres vueltas que hay que dar en la carrera pedestre, creo recordar que me adelanta la chica de Valencia en el principio de la segunda. Completamos el resto de carrera mano a mano.

Llegada a meta contento de poder acabar pese a las adversidades físicas, lógicas por el poco entreno.

-Moraleja... Todas las distancias son respetables.

Por todo ello y gracias a mis compañeros de club sabiendo que me retiraba en este mi décimo año como federado en triatlón,  un año más continuaré federado para participar en el que será mi sexto Ironman en Frankfurt. Allí, en el campeonato europeo de Ironman confluiremos 24 triatletas de mi club. Força Tri+9!!!

BEHOBIA SAN SEBASTIAN #BSS2017

Cursa mítica a la que no hi he participat mai abans.

Al setembre, un amic em diu que s'ha apuntat amb la seva dona (Javi i Alicia) i jo que m'animo com els toreros, sense entrenament i amb l'intenció de deixar de còrrer després de l'IRONCAT, pràcticament parteixo de zero.

Faig un o dos entrenaments a la setmana de còrrer, ja que no tinc temps per a més. Durant l'estiu el que si he pogut fer és agafar molt la bicicleta.

-Doncs ja està fet!

Un cop apuntat, el repte és acabar la mítica BSS. En els primers entrenos amb els Runner's back (Marc, Javi i servidora) soc incapaç de fer aparèixer al crono rítmes de 4min/km, no baixo de 5min/km.

-Això pinta malament!!!

Miro de centrar-me en algun entreno de qualitat. Un dels entrenaments el mes d'abans de la cursa  amb els Runner’s Back, consisteix a fer un petit tast de sèries en pujada. La cosa acaba malament, jo amb dolor al meu malmès tendó d’aquil·lià  el 2014 en una caiguda en bici i un altre company amb l’esquena fotuda.

Em queda clar que només puc fer plà i amb carinyo, finalment apareix algun ritme per sota de 5min/ km, però és fent la primera i última tirada llarga a 15 dies de la BSS. Dos últims entrenos de uns 6 km i cap Donosti que hi falta gent.

La meva principal suporter, Conxi s’apunta al cap de setmana Donostiarra. Hi anem en Marc, Javi i la seva dona Alicia, tots dos debuten en mitja distància i ho fan a la mítica BSS. També venen uns amics d’en Javi, en Jaume i la seva dona Susana.

Fem el viatge en cotxe de tirada fins a Tafalla, on dinem a un bar de carretera...

-Javi com busques al triadvisor ehhh!!! ;-)

Bon jalar i cap a Donosti a buscar el dorsal. Sopem uns pinxos, uns zuritos i a la piltra que l’endemà ens toca córrer.

Ens llevem ben d’hora i esmorzem a l’hotel amb en Javi, l’Alicia i en Marc. En Jaume i na Susana son a un altre hotel i ens trobarem a Irún. El temps és el típic i previst, pluja. Sortim en diferents calaixos, jo com he acreditat 1:35 em fan sortir més endavant, hi arribo tan just de temps que el meu calaix ja ha sortit que és el de les 10:24, finalment poso el crono en marxa per l’arc de sortida a les 10:30.

SORTIDA!!!

   

Començo a bon ritme amb les presses de no arribar a la sortida i al cap d’un parell de quilòmetres m’adono que vaig molt ràpid, de fet vaig per sota de 4:30, no faig cas del crono i em deixo a les sensacions, abans del km 4 un noi em pregunta a quin ritme faré la cursa, torno a mirar el crono i em diu que vaig per sota de 4:30.

Jo -Voy por encima de mis posibilidades!

Magu -Vamos bién!

Jo -Tengo que bajar el ritmo!

Tot començant una conversa que s’allarga fins a meta, anem fent finalment a un ritme mig de 4:40 aproximadament. Magu em va fent una descripció perfecte del perfil de la seva 4ª ó 5ª cursa,  m’avisa que Gaintxurizketa es dur però s’acaba ràpit. Certament és un tram que si es vol fer a ritme es fa dur. Baixada per estirar cames i recuperar pulsacions. Em diu que pràcticament és pla fins a Miracruz. 

L’ambient és indescriptible, gent per tot arreu del recorregut animant a dojo, també em trobo amb moltes estelades i molts catalans i catalanes, em sento embolcallat i esperonat per la gent.

Un dels últims consells que em dona en Magu és que no camini a Miracruz, allí és on m’espero l’escorxador final que encara no he trobat. Hi arribem, el salvo amb molta solvència, saludem a Arzak en coronar Miracruz i cap a vall que només resten 3 km.

Em dosifico per l’últim Km que se que se’m farà llarg, últim gir i un fort cop de vent de cara em fà ajustar i dosificar forces i miro d’exigir-me un 4:30 mantingut fins a meta amb en Magu, se’m fa llarg i agònic però arribo.

Ens felicitem amb en Magu, recollida de medalla, avituallament i ens despedim. M’adono que no puc caminar gaire bé del mal que em fan les cames! Arribo a l’hotel i una bona dutxa ho arregla tot.

Felicitats a tots! Especialment a la Alicia, que ha debutat lesionada i ha pogut acabar-la. A en Javi que en el seu debut ha lograt finalitzar amb un bon temps, tot i alguna picabaralla amb en Jaume, però molt bé. A en Marc que el dia que es cuidi ho petarà i jo, només puc dir que el meu objectiu estava en acabar entre 1:40-50 i finalment he pogut fer una marca de la qual em sento molt orgullós 1:34.

Tot això ho anem a celebrar a l’Asador Portuetxe on fem un dinar de PM.

-Eskerrik asko! 

XIII IRONCAT

Poc entreno es queda curt per definir la preparació del meu cinquè Ironman.

Sensei Vilardaga, ja va dir que afrontava l'Ironcat en mode "l'entrenament està sobrevalorat".

El cert és que estava molt acollonit, la setmana anterior vaig posar-me per primer cop en tot l'any el neopré i vaig fer uns 2100 metres OW i em vaig agobiar una miqueta... No volia ni pensar en l'Ironcat!

Doncs sense res a perdre, ni la inscripció, ja que el més sensat era renunciar-hi, em trobo al briefing de la cursa i poc després amb en Jordi.

Anem a fer un vol per l'Ampolla i passejem  fins a l'espigó del port, punt de gir i contol de chip a la marató. 

Selfie al canto!

Sopem una paella i ens emplacem a les sis del matí de l'endemà al box.

Em llevo a les 5:45 i a les 6h estic al box, tot just l'obren, ho preparo tot i quan em començo a enfundar el neo, ja veig a en Jordi per allí. Ell em diu que no vol fer tast a l'aigua, ens desitgem sort per la cursa i jo si que necessito sentir l'aigua abans de la sortida.

Faig unes quantes braçades i em re-posiciono  el neo i vaig cap a l’arc de sortida que ja està força ple.

SORTIDA!!!

Deixo que gairebé tothom estigui a l’aigua i aleshores sense preses vaig buscant espais i fent la meva cursa “tàntrica”. Primera volta sense cops i les bones sensacions em projecten finalitzant l’aigua. Segona volta i m’adono que vaig avançant molta gent i l’última volta em trobo nedant sol fins que contacto amb un grup que du un bon ritme i en girar a l’espigó del port faig l’últim canvi de ritme i en surto al capdavant. Sorprès surto de l’aigua en 1h 09min, ja amb el cap a la bici em trec el neo m’eixugo, m’enllardo de protecció solar i em poso el maillot ciclista per dur-hi l’alimentació i protegir-me be del sol.

En iniciar la bicicleta em faig el ferm propòsit de no passar-me de rosca, és el primer cop que faig un ironman “cabrejat”, entenent i fent un salt a la etimologia, que és aquell que va amb una cabra, és a dir bicicleta de contra-rellotge.

Son les vuit i pocs minuts i se que la previsió és que s’aixequi el vent al voltant de les onze. Completo la primera volta de trenta quilòmetres en una hora, veig que no vaig passat de punt però se que no trigarà en enganxar-me el vent. A la tercera volta em dobla el cap de cursa que va com una moto, és en aquesta volta que jo també doblo a l’últim participant del segment ciclista i per no oblidar la tercera volta del segon segment, m’apareix un dolor fulminant al genoll esquerre ( poca adaptació a la geometria de la cabra, ja que vaig fer adaptació a la cervela per les 24h ciclistes) aixeco el pedal una mica i em prenc un paracetamol per si de cas... Em veig fora de cursa si la gonàlgia va a més!

Cap a la quarta volta fixant-me molt en la tècnica de pedaleig i suposo que l’AINE va fer el seu efecte, desapareix la molèstia però apareix el vent!

Doncs a optimitzar els trams al màxim i contra el vent amortitzant tot el parafernal aerodinàmic. Em baixo de la bicicleta amb una mitja de 30 km/h i finalitzo el segment ciclista en 5h 51min.

Deixo la bicicleta i no em puc creure que vagi a iniciar la marató, que evidentment és l’escorxador final.  Un cop surto del box el primer que faig es buidar la bufeta que la tinc a vessar de tant hidratar-me.

Miro de fer la primera volta el mes decentment possible, fins a la mitja marató vaig sumant amb prou decència, crec recordar 2h 25min, però a banda d’abandonar-me les cames, el genoll esquerre contra-ataca i per si no n’hi ha prou, duc una butllofa al peu dret de ca l’ample. Camino, camino i de tant en tant soc capaç de córrer. Es cap a la Mitja marató que m’atrapa en Jordi i es solidaritza amb mi i camina una estona al meu costat. Li agraeixo molt el gest però li dic que faci la seva cursa.

Al següent avituallament sòlid em paro a visitar al Sr Roca i li deixo un bon encàrrec! Amb l’alleujament intestinal em ve de gust un plat de paella que em serveixen amablement els del Jovent del 79 i me´l prenc amb la calma.

En un del ponts per on passa un canal de la platja de l’arquitecte, l’aigua és a tocar dels peus i penso que em remullaria les cames. Ja cap al quilòmetre trenta completament destrossat, pensant fins on he arribat, ja veient que pràcticament ho tinc a tocar, em descalço i em remullo les cames i el peu dret em crema degut al flictena que hi duc, (per la propera em duré un clip per punxar-me-les)

Engego amb ànims renovats i sense donar-me’n recullo la sisena polsera que vol dir que ja vaig cap a meta, sense èpica ni cap mes il·lusió que el repte consumat, conscient que amb la LLD no s´hi juga, arribo a meta!!! M´ha sortit bé.

Ens trobem amb el bo d’en Jordi prenem una mica d’arròs i una cerveseta per celebrar la gesta i ens confessem que les ironman son una putada, que amb una rebaixa de la meitat també es gaudeix.

En Jordi em convida a sopar amb els seus pares i tinc el plaer de compartir taula i conèixer els seus progenitors.

Deixeu-me que us digui que amb l’any que duc, tal i com van les coses, no m’atreviria a dir quin és el proper repte que podré afrontar, però tinc ganes de bicicleta.

Apali!! Salut i quilòmetres.

24h CICLISTES DE MONTMELÓ

En aquest post us parlaré de la il·lusió que em fa participar en aquesta prova a la que ens vàrem apuntar al fil d'un comentari dels Mandrils, nom del grup de whatsapp de sortides ciclistes ( jo només diumenge).

L'instigador va ser en Javi, la resta... només alguns valents vàrem fer un pas endavant, Cheni, Txema, Javi i jo.

Valdria la pena dir que en Txema no coneixia a la grupeta dels Mandrils, ell i jo som amics a través del meu primer equip de triatló, els Cingles de Bertí. També cal dir que després de l'experiència viscuda a les 24 h ciclistes, tots som amics.

Doncs amb els preparatius a última hora, carreguem el camió, gentilesa d'en Cheni i ens desplacem al circuit plegats amb en Javi, Cheni i servidora. En Txema va directament al circuit, un cop allí faig les presentacions, en Cheni que es el capità de l'equip ens reparteix dorsals i informació bàsica, ens lliura uns presents de part de l'organització, barretes personalitzades i una bossa per dur-hi les "zapes".

Decidim logística sobre la marxa i despleguem els "bartuls", estem al Box nº5  allí coneixem a gent de València que competeixen en T6 i que a l'hora són els que organitzen les 24 h  ciclistes de Cheste a les quals ens hi han convidat, més enllà de lo estrictament competitiu.

També coneixem a un noi que competeix a la categoria  solo 24 h amb una BTT doble suspensió i amb rodes de tacos ben gruixudes. Les apostes no son gaire esperançadores per a ell.

Les sortides decidim fer-les en el següent ordre, Sama, Txema, Cheni i Javi, així en relleus d'una hora.

Arriba l'hora i amb puntualitat es dona la sortida en format de cursa de resistència.

SORTIDA!!!

Surto corrents cap a la bicicleta, no gaire ràpid ja que amb les zapes pots anar per terra, en Cheni em lliura la bici i comença l'espectacle, la gent surt com una bala, el cap de cursa no el tinc gaire lluny i en arribar a final de la recta, haig d'anar amb compte, tots volem anar pel mateix lloc i tant ràpid com sigui possible.

El ritme és molt alt, la pujada cap al revolt repsol és dur,  negociar la Seat és tot un perill amb el pilot que som, la pujada de la masia "la Moreneta" en un pedalar intens i la recta de l’estadi amb tot posat 53-11 i amb quaranta ulls en sortejar el revol de La Caixa, pujada a l’estadi després del revolt Banc de Sabadell inici de la baixada cap a la chicane RACC, perillosa de nassos, sortint-ne, tot posat i cap a la recta a fons i amb tots els sentits a flor de pell, rodes, costats, canvis, no vull cap tall durant la meva primera hora i anar ben posicionat.

En fer el primer pas per meta, veig que podré mantenir el ritme durant la meva primera hora, però pateixo molt anant al pilot capdavanter amb uns vint o trenta ciclistes, després d’algun avís d’afilador, miro d’anar avançant posicions, de fet, fins i tot en una volta arribo a passar primer per la línia de meta.

-Mandrils cap de cursa! Jajajaja

Cap a mitja recta rellevat per totes les bèsties, òbviament, però al cap davant de cursa i veient per on vaig, que era l’objectiu per minimitzar el risc de caiguda.

Passen les voltes i la primera hora, entro al box, primer relleu amb en Txema.

Arriba en Txema i havent-ho donat tot a la seva hora al primer relleu l’organització ens notifica que hem superat una mica la velocitat permesa al pitlane ( 20 km/h en aquest tram). Surt en Cheni a fer la seva hora a molt bon ritme. Tercer relleu el d’en Javi i ho dona tot.

Estem tots rodats i l’emoció ens envaeix a tots, sensacions, emocions, ritmes, crono. El segon torn m’arriba a les cinc de la tarda. Primera volta d’escalfament avançant gent i finalment arriba un grup ràpid i m’hi afegeixo.

Sempre miro d’aportar alguna cosa als grups on rodo. Entro al següent relleu amb en Txema i em trobo amb la família d’en Javi a qui em fa moltíssima il·lusió saludar, mes tard gentilesa de la dona d’en Javi, em du a la meva família per que puguin veure’m al meu tercer relleu, on se’m fa de nit i fa fred.

-Temo a la chicane i a la noche por que todos los gatos son Pardos! Jajajaja

Duc a la meva família a casa i recullo dos termos de caldo casolà, que ens reconforta enormement durant la nit.

Soc capaç de dormir mitja hora al box i faig el quart relleu descol·locat pel xubec de mitja hora, en Javi al passar per meta abans d’entrar fa un crit de ca l’ample per si de cas...

-Samaaaaaaaaaa!!!

Ja preparat amb pantalons llargs i alguna cosa més ens donem el relleu, ara és quan m’adono que la llum de doble led que m’han prestat il·lumina molt.

Tornem a fer-nos el relleu amb en Txema, el fred, el cansament i la humitat fan especialment durs els relleus nocturns. El meu penúltim relleu el faig a trenc d’alba i gaudeixo de l’espectacle.

En la repartició dels últims relleus decidim ajustar l’hora i mitja entre jo i en Txema que serà qui aixequi els braços a meta a les 12 del migdia.

El meu últim relleu el faig rodant amb el valent de l'Alberto, simpàtic participant de Granada en categoria solo a qui convido a agafar roda en el grup de tres que hem fet. M’acomiado d’ells i cap al box a donar el transponder al que serà l’últim relleu dels Mandrils a mans d’en Txema. Un cop s’apropa l’hora clau ja tots al mur veiem l’entrada triomfal d’en Txema amb els cap de cursa i guanyadors.

Gran fortuna la nostre ja que no hem hagut de lamentar cap caiguda ni averia mecànica durant la cursa.

Experiència única a rememorar la viscuda entre els mandrils i molta altra gent a qui ha valgut la pena conèixer en un entorn molt més enllà de lo competitiu.

Txema!!! Jo a l’Ironcat aquest any hi vaig a passejar, no puc fer-hi més!

P.E: Per cert us enrrecordeu del noi de la BTT del Box nº 5? Doncs finalment va acabar les 24 h. Felicitación especial para ti chaval!