dimecres, 5 d’octubre del 2011

IRONMAN CHALLENGE CALELLA

Bones previsions metereològiques per diumenge, sembla que el mar estarà bé i això és un consol tenint en compte que duc dues setmanes rabiant de dolor a l'espatlla dreta i sense nedar desde Neda Marcelona, el que si em preocupa és el poc volum de còrrer acumulat degut a la lessió de quàdriceps patida després del 1/2 Ironman de Calella. Bé ara que ja he plorat... em centraré en la crònica :)


Arribem a Calella tota la família al complert (avui hi són les tres) cap a les 6:45 i a les 7:00 obren el bike park on haig de comprovar que tot estigui bé, omplo els bidons de beguda i canvio les bambes ja que decideixo no jugar-me-la en la marató i preparo les més còmodes que tinc amb mitjons compressius. A tot això ja són les 7:45 es tanca el bike park i la bags area. M'he col·locat el neopré i saludo a les nenes que m'han vingut a dessitjar sort i molta calma, abans de posar-me la part de dalt del neopré comprovo que el kinesitape que m'ha posat el fisioterapèuta (Vital ets un crack) estigui al seu lloc i m'empastifo de vaselina els llocs de fricció i vaig a tastar l'aigua cap a les 8:00  i en uns deu minuts ja torno a ser a la sortida ja que els PRO surten d'hora i jo surto al calaix de les 8:50, contra tot pronòstic estic molt tranquil, trobar-me el mar en bon estat i no haver de forçar l'espatlla, haurà tingut alguna cosa a veure.
Estiraments previs ja dintre del calaix de sortida amb les meves nenes al costat, genial!!


SORTIDA!! Deixo que els ràpids fagin la feina i jo, en posició còmode per no rebre molts cops al braç dret, ràpidament vaig fent via. Primera boia entre algún que altre cop i ja visualitzo les boies del tram de 1450 m. en aquest tram he tingut alguna estrabada dolorosa de l'espatlla dreta, tracciono més fort amb l'esquerra i miro de fer-ho el més suau possible amb la dreta. Segón gir molt net i negociant el tercer gir he rebut alguns pals, "fairplay" si no hi entres, no reps. En el tram llarg de 1750 m. hi ha onades i vent de Garbí que és un regal per la tornada. Eufòric pel segment natatori tan còmode, arribo a l'última boia i en els metres finals imprimeixo un ritme viu. Trobada amb la gravetat i a còrrer!!

-Coll...!! El neopré no se'm descorda.


Faig una estrabada forta i per fí baixa la cremallera, entrant a la bags area les meves nenes m'esperen.
En treure'm el neopré observo que el kinesitape s'ha arrencat, m'empastifo de protecció solar, em poso el casc aero que em vaig comprar el dia abans sense haver provat (cosa que no s'ha de fer mai en cursa) mitjons en ma per què la bags area és una piscina i cap a la bici.

-Jordi no tinguis pressa, tens tot el dia pel devant.


T1 de Ironman debutant, 5 min... juas juas juas!!
Em pujo a la bicicleta i ja em sento salvat, el casc es molt còmode i el bidó aero també (aquest últim si que l'havia provat).
Primera volta molt conservadora em menjo una barreta, un plàtan i un gel. Segona volta més conservadora, segona barreta, més plàtan, isotònica i començo la tercera i última volta i ja em noto les cames cansades i la pressió de la calor, segón gel i penso en el que em queda encara per venir. La magnitud de la tragèdia (Monzonià) em fa afluixar, sabent del poc volum acumulat i el no haver fet mai una marató, tot i això em plantejo el tercer segment d'una forma ferma fins el km 21.


T2 molt agradable i molt lenta!! Els debutants a part del dorsal enganxat per tot arreu, de la mateixa manera que els PRO duen un distintiu en els seus dorsals, als "nuvatus" s'ens hauria de posar una "L"
ben visible... juas juas juas!!
Penjo la Cervela, companya de fatigues i em calço mitjons compressius, les bambes, un gel, la gorra i a còrrer!!

Només sortir de la zona de transició em trobo amb les nenes i uns amics Miquel, Mònica i la seva filla Paula, amiga de la meva filla Ariadna.


-Quina il·lusió que hagin vingut!!


Animació a tope dels supporters i endavant amb l'objectiu de fer-ho amb calma, en el primer km em trobo amb en David del CTCB que m'anima a tope.

-Caram, això dona ales, però hauré de gestionar la motivació!!


Primera volta de menys a més, inici de la segona volta ja forçat, però em mantinc en el ritme i l'objectiu, em torno a trobar amb les nenes i els amics, això em dona força, continuo i en un km en  David em diu que vaig molt bé i que duc bon ritme per fer la marató en 4 hores i que no se'm passi pel cap aturar-me a caminar, tenint en compte que patiré. Sense negar-li res em centro en completar la primera 1/2 marató sense aturar-me, no sense dolor... ho faig. Inici de la tercera i pitjor volta, la faig estil CACO, ara camino ara corro, un autèntic calvari. Em trobo amb l'Alberto Parra un autèntic crack, donant suport i allí al seu costat l'Álex i Josep Mª del CTCB, això m'anima, bec isotònica, prenc fruita, em prenc un gel i complerto la tercera volta molt cardat, en Miquel (una bèstia parda en bicicleta i maratonià) m'ha recollit al final de la tercera volta per dir-me que no em deixi. Animació de la família i amics que han cambiat de lloc.

-IUJUUU!! També han vingut en Jandro i la Laura amb els peques en Guillem (el meu fillol) i l'Oriol!! 


Miro el crono i veig que inicio la quarta i última volta en 11 hores.

-Vinga Jordi que 10 km els fas en menys d'una hora. I un raba!! Això en condicions normals i lo d'avui no és normal. Corre, corre!!

Ho intento i no puc amb el dolor de cames, no em deixa pensar amb claredat, vull però no puc i vaig fent, definitivament desde l'últim avituallament em poso a còrrer, arribo al km 40 i al poc miro el crono i veig 11:57 hores, vaig completament fos i no paro pensant en l'arribada, en el privilegi de la gent que m'ha animat, les meves nenes a l'arribada!! i com si d'un miratge es tractés, entro ens els últims metres de catifa i sense donarme'n em trobo envoltat de la dona i les nenes, em donen la ma dreta l'Ariadna i l'esquerre la Berta i la Conxi de la ma de l'Ariadna, l'emoció brolla sobtadament per les grans escletxes del cansament, però ràpidament haig de posar en marxa el control de tracció!! Les petufes tiren de mí com dos bèsties, emocionades a tope com estàn, em veig obligat a fer un sprint final per no sortir a la foto de l'arribada de morros a terra... jajajajajaja!!



Experiència indescriptible en paraules, però el que si us puc dir és que és molt dur, la prova fa honor al seu nom, IRONMAN.

Per enèsima vegada, agraïr a tots els que heu vingut a donar suport, als amics pels sacrificis que això ha comportat, a la família per aguantar lo que no està escrit i als que heu cregut que seria capaç i m'ho heu fet creure. Gràcies per formar part del meu somni!!