Mala previsió metreológica per la cursa de dissabte, però ja se sap que a Euskadi el temps és així.
Arribem a Zarautz el dijous per la tarda amb un bon temporal, ens instalem a l'hotel i després sortim a passejar amb el paraigües.
-Aquí no te'l pots deixar.
Visualitzo la zona d'arribada a la platja i anem fins a Getaria per veure la zona de sortida, em sembla molt amplia i sense grans complicacions, això si, amb el permís del Cantàbric, cosa que em preocupava de sobremanera. De tornada un cop ja a Zarautz, passegem fins a l'hotel restaurant del nostre campechano cuiner Zarautzarra Karlos Arguiñano, allí reservem taula per a tres per divendres, ja que la meva filla gran aquesta vegada no ha vingut.
L'endemà després d'esmorzar, reconeixement del segment ciclista en cotxe de la primera volta sense problemes i la segona, no vaig saber localitzar l'inici del alto de Aia.
Dinar a ca l'Arguiñano amb molt de gust, bon servei i bon menjar.
Per la tarde reconeixement de la primera volta amb la gent de l' VO2 d'en Santi Pellejero que s'estan al mateix hotel que nosaltres. Sortida cap el alto de Meagas i comença el calabobos, sense gran desnivell, però puja només sortir de la T1. En coronar Meagas comprovo que les rodes de carboni no frenen.
-Això no m'agrada gens!!
Quan girem a Zumaia, comença la zona més ample i de carretera en bon estat, però en poca estona m'adono que la bicicleta no va bé,
- La roda del darrera...
He punxat el tubular que havia posat nou, de fet tots dos son nous. Em venen a donar suport en Santi la Laia i un altre company. Finalment decideixo posar el tubular de recanvi. Els dic que marxin i que acabin la seva volta de reconeixement.
Un cop posat el tubular, que em porta una estoneta. Gràcies als consells donats per en Pepe, guardava tires amb pega de doble cara pel supòsit que punxés algún cop, per així poder enganxar el tubular de recanvi.
Al dematí de la cursa, esmorzar i cap al box a deixar-hi el material preparat i ja gairebé empalmo amb el dinar. Poc després, cap als autocars que ens duran fins a Getaria. Em despedeixo de les meves supporters.
Un cop a la platja de Getaria ens trobem amb tota la colla trimasnovina, de Montgat i totes les conrades.
Fem un escalfament i tast de l'aigua amb en Dídac que debuta en mitja distancia a la Meca del triatló de la península.
Ens desitgem sort tots plegats moments previs a la sortida.
SORTIDA!!!
Surto des del darrera i em vaig col·locant cap a l'interior del primer gir. Algunes topades inevitables, però vaig buscant els espais. Primer gir molt net, penso que la primera boia està molt lluny.
Al cap d'una bona estona m'adono que un participant que respira per l'esquerra, m´ha agafat el ritme i certament és bo, jo que respiro per la dreta, en tot moment controlo la distancia de costa per no derivar gaire. Tinc dubtes que ell ho faci, el cas és que és un bon company de viatge.
Passo arran d'unes roques i en pocs metres ja es divisa la platja de Zarautz i les boies de l'entrada, un cop superades, haig de trobar l'arc d'arribada al box, el veig i dono el que em resta. Finalment 46:29' no està malament, per sort el Cantàbric ha estat una piscina.
Faig la T1 força ràpida i ja noto la presència d'alguna gota d'aigua, per tant decideixo posar-me un xaleco para-vent.
Pujant l'Alto de Meagas comença el calabobos i de baixada ja un xàfec de ca l'ample, constato que les rodes no frenen gens, m'ho prenc amb molta calma a la primera volta, ja que plou moltissim. En tornar a passar per Zarautz les meves supporters em saluden.
-Això done ales!
En finalitzar la segona volta ens creuem amb en Dídac a la bici, és en aquest tram que les marxes em salten, sense saber de que es tracta, veig que les marxes van amb molla fins al final de la pinyonera.
-Que repunyetes està passant!!! Amb el xàfec d'aigua, només em faltava això...
En repassar-ho visualment tot sense aturar-me, m'adono que la lleva del selector del canvi s'ha afluixat i estic a punt de perdre el cargol que la subjecta. Ho apreto amb els dits i finalment hi poso l'ungla com si fos un tornavís.
Ja de camí cap a Getaria i després a Zarautz, penso que no haig de conservar gaire, però pensant en les cireres de Aia i Txurruca. Amb força pluja vaig apretant. En arribar a Zarautz és un espectacle la quantitat de gent que hi ha animant, al llarg de tot el recorregut també.
De camí a Orio, va pujant, 1er avituallament on reposto aigua i plàtan i en arribar a baix, trencall a la dreta i comença la festa del Muro de Aia, jo que no havia fet el reconeixement ni mirat l'altimetria, trobo que un 20% acumulat serà dur. A la primera rampa de desnivell la cabra comença a patinar.
-Ai que lleparé...
M'adono que si no m'alço dalt de la bici i vaig assegut, la tracció millora força, però les cames pateixen de valent. Noto que vaig fresc per què he conservat i per l'efecte refrescant de la pluja, per tant... Assegut, apretant les dents i cap a munt!!
Un cop superat el que em pensava que era el alto de Aia em passa un txapeldun que em diu:
Txapeldun -Venga! Que solo quedan dos más!
Jo - ¿Como que dos mas? Kaguntotloqueremena!
El segon em deixa tocadet, aprofito el descanset i es veu just davant com queda l'últim tram fins dalt de tot, arribo havent-ho donat tot, ara la baixada amb molta prudència ja que no duc frens.
Vaig fent fins al desvio del càmping que ens du fins l'ultim mur de Txurruca, que està en pitjor estat que Aia. En fer les primeres rampes em passa una moto de l'organització que rellisca i queda travessada davant meu ocupant tot l'ample del camí que no és ni carretera, ple de sots i encimentat, els esquivo per l'únic lloc que puc passar i sense caure, cosa que no veia gens clar.
Molt emocionant trobar-te gent donant ànims, amb capelines i paraigües.
- Amb la que està caient... Quina gent més collonuda!!
Baixada amb la prudència que m'ha fet arribar fins aquest punt de la prova i arribada a Zarautz molt emotiva, sense donar-me'n vaig endollat cap a la T2.
Arribo, penjo la bici i penso que he salvat un segment molt complicat, em calço les bambes i a córrer. Primera volta sense notar molt la manca d'entreno, però veig que vaig molt lent. A la segona volta les cames m'abandonen i pateixo lo que no està escrit per acabar, però he vingut a la Meca de la triatló de "mitja distància" per acabar-la, i així ho faig.
ARRIBADA!!!
Amb el temps m'adono que cada cursa és un món i la sensació de l'arribada a meta també, no n'hi ha cap d'igual. Aquest cop em sap a glòria, tot i que he fet un tercer segment paupèrrim.
La manca d'entreno dels últims dos mesos per les competis de les meves filles, que han sigut molt importants per elles, s'ha notat. Però jo no ho he dubtat, tots els caps de setmana han estat seus.
Comfirmat que "Zarautz te un color especial" que recordava de fa uns quinze anys enrrere, quan viatjava en moto amb la que ara és la mare de les meves filles.
