Arribada a Teià amb temps per agafar l'acreditació i deixar la bossa a l'organització per poder canviar-me un cop acabada la travessia, allí dalt, al costat de la Moreneta sempre fa fresqueta!!
Trobada amb amics i coneguts Quim, Pitu, Jordi, Josep, Núria i molta més bona gent, tots nosaltres amb ganes de gaudir d'una bona jornada.
Sortim puntuals riera de Teià cap amunt sense presses, crec que som al voltant de vuitanta- cinc participants. Em vaig adaptant als pedals automàtics de la bicicleta que el meu cunyat m'ha deixat, sistema que no enganxo ni a la de tres i per si no n'hi ha prou, encara haig de provar els frens a la primera baixada, això si, tot confiant que el canvi vagi bé...- Ufff!!! Que arriscat, hauria d'haver-la provat abans, tot just en acabar de greixar la cadena, llimar les pastilles, inflar i posar líquid als túbeless i donar un cop d'ull.
Doncs deixeu- me que us digui que vaig repassar-la la nit prèvia i a les dotze de la nit, en acabar el repàs, no volia sortir a provar-la, encara em quedava preparar-me la beguda, esmorzar, roba i demés cosetes.
Tornant a l'inici de la riera, ja allí provo el canvi que sembla que funciona bé, vaig avançant-me per agafar ritme de pujada i em retrobo amb les bones sensacions en btt, fa molt de temps que no hi vaig, sense adonar-me'n estic amb el jovent que va davant i al costat d'un dels guies. Abans d'arribar a Can Gorguí, ja fem un reagrupament, que serà una de les tòniques de tota la travessia.
Un cop comença el descens cap a Vallromanes provo els frens i veig que fan molt de soroll i poca frenada, us puc garantir que els primers girs vaig patir, ja que per més que apretés, allò no frenava, vaig anar controlant de no agafar velocitat i fent manxades als frens alternament fins que finalment van deixar de fer soroll i recuperar un tacte a l'alçada de les sigles xtr.
Amb un tacte exquisit em deixo anar amb el grup del davant i em trobo en mig d'un grup amb bicis de descens i nanos molt jovenets fent exhibició de cabrioles i salts sobre actuats i penso que amb tanta hormona desbordada puc prendre mal i els deixo fer... Crec que és una senyal inequívoca de que em faig gran :)
Salvant alguns trossos d'enllaç per Montornès una mica lletjos, anem fent fins la aturada de l'esmorzar.
Engeguem i comencen uns trams de gran bellesa, llevat d'un túnel del terror (foscor absoluta) on la sensació de ceguesa va ser total, jo vaig pregar per què no hi hagués cap objecte pel mig en apuntar el manillar cap a la llum del final del túnel. Gran part del tram des de l'esmorzar el vaig fer tancant grup amb en Pitu, aquesta era la seva tasca, la de guia cuer. Va haver d'assistir junt amb un altre guia un parell d'aterrissades d'unes noies sense cap incidència.
Com deia, recorregut de gran bellesa. Finalment baixem fins al riu per darrera de Sabadell, allí m'endollo i agafo un ritmet maco, sabent que el grup hormonat deuen estar marcant al guia del devant. Al final del riu, en creuar un pont i on comença ja el tram de pista ample que ens durà fins al bosc, contacto amb el grup del devant que van forts. el cami es fa estret i agafem un trencall a l'esquerre, ja se que em queda uns quants rierols per travessar i la pujada forta abans d'arribar al merendero.
Hi ha dos nois i una noia que apreten fort i se'n van, un d'ells en arribar les pujades fortes ja fa figa i jo vaig fent, en aquest tram ens creuem amb molta gent que fa la travessia a peu.
Arribo a dalt de tot fent podi "imaginari"amb la canalla, disset, vint, trenta anys...
- jajajaja!!! Jo tot un pureta al darrera donant brega
Bon ambient de germanor al dinar, pasta, butifarra porrons de clara a dojo aigua també, una peça de fruita i sant tornem-hi.
Pujada a la mola i baixada, aturades de reagrupament i hidratació a Vacarisses. Sortim direcció a l'ultim avituallament, Monistrol, després l'ascensió a Montserrat. Un cop arribem a Monistrol ens hidratem, mengem fruita a dojo, fruits secs i llaminadures vàries.
Hem fet una gran xerrrada a estones de la travessia amb molta gent, però en especial amb en Joan.
Comença l'última i definitiva pujada a Montserrat, gairebé tota per pistes i un últim tram fins a Sant Jeroni i arribada a ca la Moreneta per asfalt. Només diré que les rampes pedregoses d'un desnivell de vora el 20%, em van fer sentir la força a les cames i braços arrapades a la bicicleta com si anés a trencar-la. Un cop superat aquest tram vaig haver d'esperar-me uns minutets a que arribés algú per dir-me si havia de seguir la cruïlla a la dreta o a l'esquerre, era esquerre i cap avall.
-Jo m'espero a que arribi algú, no baixo ni un pam, després de lo cara que ha estat la pujada...
Enllaç amb la carretera i a trobar la cadència i el desarrollo apropiat fins dalt de tot. Arribada a dalt amb la rebuda dels timbalers/ diables de Teià molt xula.
Bona experiència a repetir, a peu, ja en parlarem!!
.png)
.png)
.png)
