XI IRONCAT Copa de les nacions de triatló

Per fer cinc cèntims del temps... (meteorològicament parlant) :) La previsió és molt bona, ja que anant tot bé, la màxima de la prova és el vent i normalment la calor també. Doncs de les dues me'n lliuro d'una en gran part, ja que al briefing avancen que el vent pot fer acte de presència als més endarrerits a la bicicleta.

Desplaçament matiner, ja que la família hem dormit a l'Ametlla. Entrada de material al box, ja m´adono que pel volum de participants, és una prova ideal. Visita d'última hora al "sr roca" i ja estic llest per anar cap a la sortida de la platja. Últims petons a les meves supporters i en tastar l'aigua ja em fan fora, car, ja és l'hora de sortir, és allí on ens hem saludat i desitjat sort amb el "sensei" Jordi Vilardaga.

SORTIDA!!! Veig que el meu "tocayo" s'ho pren amb la calma per sortir i jo faig el mateix, fins al primer gir vaig esquivant gent, però d'una forma còmode. Arribat el primer gir, ho faig per l'exterior, evitant contactes innecessaris. En busca del segon gir, em sembla veure en Jordi, que compassa la braçada amb mi (ell és més de braç llarg, 1,90cm d'alçada aprox.), obrint pas cap a la boia, el segueixo cap a l'interior del gir. Així han estat les dues primeres voltes, fins que he perdut la seva pista.

Sortida de l'aigua, amb la satisfacció d'haver-ho fet tant bé com he pogut, 1:02:57 del meu crono. T1 ràpida tenint en compte que em trec el neo, m'eixugo el mono i em poso mallot ciclista, de més a més, tot i així 2:46 deT1.

Inici del sector ciclista. Comença per mí una distància que conec, però no el recorregut, amb tot el que comporta. Finalment he optat per dur casc aero (per treure-li profit, amb aquest, és el tercer cop que l'uso) i llantes de perfil 60, les úniques que tinc. Diríem que per la bicicleta, és una aposta aerodinàmica.

Primera volta amb moltes cames i ganes, segona volta millor, a la tercera volta, m'adono que no he parat de pedalar en cap moment, no hi ha ni un sol descans i ja penso en el patiment de la marató, tot i això, penso en conservar les dues últimes voltes, que ha estat quan el vent moderat ha fet acte de presència (pel que diuen els veterans, res a veure quan bufa fort), és des d'aquest punt quan jugo més amb la cadència minimitzant l'esforç.

En el segon segment ens hem anat creuant cada volta amb en Jordi V i ja en l'última, alguna cosa no em quadra. Efectivament en l'inici de la seva sisena i última volta ha tingut una averia. Esperant que ho pugui solucionar, me'n vaig il·lusionat cap el box, passant per la rotonda del flamingo, allí ha estat el meu equip de supporters, m'esplaiaré... Conxi, Ariadna, Berta i menció especial per: Lluís, Carme, Marta i Laura, com us podeu imaginar, m'han donat ales cada volta.

Entrada al box en 5:42.11 de bicicleta a una mitja de 31 km/h, T2 ràpida en 1:46.

Inici de la "Crònica de una muerte anunciada" en versió LLD. Sense volum d'entreno corrent i amb una valentia inoportuna a la bicicleta, ignorant les conseqüències de 5:42:11 sense deixar de pedalar per la manca de descansos i desnivells, em trobo sense cames pels 42 k.

Alenada d'aire en passar pel recó supporter en sortir del box, em plantejo fer dues voltes sense caminar, és a dir 14 k, però en completar la primera, ja em trobo sense les cames per fer-ho.

-Kguntotloqueremena!! Tan bona pinta que tenia el crono...

Inicio la marató caco, ara corro, ara camino. Cada mitja volta et donen una polsera negre i en completar-la, al final de l'escullera, control de xip i cada volta deixes la meta a la dreta. La calor és terrible. M'adono que en Jordi V. no està corrent per què no ens hem creuat i finalment el veig afegit al grup de supporters donant-me ànims.

-Quina putada!! Crec que és el seu primer DNF

Vaig col·leccionant polseres i no veig la llum!! La tercera que em marca la meitat de la tràgica carrera de Filípides, veig que no tinc cames, això si, vull acabar com sigui.


La quarta polsera/volta, em dona ànims, però el peu dret em fa mal des de fa estona, tinc la sensació de tenir-hi un flictena (butllofa) i no deu ser petita. La cinquena volta és una més, però ja pensant en l'última. Mentre et vas creuant amb els corredors, veus el tipus de "condemna" que els queda, els que ja fa estona que han acabat, a qui els queda l'última volta... És com una distracció, a part de donar ànims als participants, de la mateixa manera que jo els rebo.

En passar per davant de la família, els hi dic que em queda l'última volta, la frase ressona dintre de mi i tenint com a referència la cinquena volta que m´he passejat al voltant d'una hora... La faig tant ràpid com puc.

Arribada a meta amb l'equip femení de supporters molt emotiva, sempre és una sensació indescriptible. Per cert, a l'equip femení hi falta algú...

Agrair-vos per enèsima vegada, Lluís i Carme, el suport rebut que no te preu!!

Propers reptes... Ja en parlarem!!