Em llevo ben d'hora, ben d'hora! El despertador ha sonat a les 5 del matí, ja que he quedat amb en Miguel a les 5:30 AM
Meteorològicament parlant, el dia complicat ha estat el dissabte, avui la previsió és més bona.
Arribem a Puigcerdà amb mitja hora de marge, muntem les bicicletes, prenem un cafè, ara que ja sabem que es onco protector i no es dolent a nivell cardiovascular i no se quantes propietats més, tenint en compte que totes les masses piquen...
Anem a recollir els dorsals i ens col·loquem a la cua dels gairebé mil participants. Cap a les 8 del matí, al tercer cohet ens donen la SORTIDA!!!
Anem xerrant amb en Miguel, ja que encara trigarem una bona estona en sortir, jo de fet engego el crono en passar per l'arc de la sortida.
Anem direcció cap a Alp i vaig fent, pensant en la pujada d'Andorra fins el port d'Envalira, ja que tinc el plaer de coneixer-lo, fa uns anys en una estada a la cerdanya vaig fer el recorregut de les tres nacions. Veig que en Miguel, que és un "super klasse" en bicicleta, va tirant i miro que no em marxi. Més endavant, ja de camí cap a Prats, miro d'apretar, ja que em considero rodador, aixì puc donar-li relleus i després ja patiré.
Efectivament en Miguel accepta el gest i anem avançant grups i enllaçant amb altres, fins que aribem a un grup prou potent i anem fent. Just abans d'arribar a La Seu d'Urgell, s'incorporen un seguit de ciclistes nerviosos que donen un punt d'inseguretat dins del grup.
En agafar direcció cap a Andorra, penso que ha estat molt divertit però ara comença lo bó. Em trec el paravent de maniga llarga.
- Nano, aquí s'acaba lo fàcil, ara a patir!!
Anem fent amb en Miguel i no ens quedem pas enrrera, direcció a Sant Julià i no afluixo, encara em veig amb forces. Crec recordar que fem el primer avituallament. Seguim cap a Andorra la Vella i continuo molt bé, La cosa es possa dificil en sortir d'Andorra cap a Encamp, però ho és per tothom i em mantinc, em consolo sabent que he desmuntat el 39 i duc un 38.
Recomanació d'en Miguel en començar el primer desnivell seriòs.
-Possa-ho tot Jordi i que les cames s'acostumin!!
Així ho faig, i amb paciència encara anem avançant a gent, de fet, al segón avituallament no parem.
Trams de força duresa els de Canillo, Soldeu i en començar el Port d'Envalira, en Miguel va mirant enrrere.
-Miguel tira que jo em quedo!!
Molt sorprés del meu rendiment i tenint clar que el ritmé d'ell no és el meu, veig com s'allunya mentre miro de trobar la cadència que em dugui fins dalt del cim.
Son moments durs, amb tot possat (38-28) em ve com un tantra al cap i repeteixo la combinació com si fos la clau per resoldre quelcom insòlit. I recordo una lectura recomanada:
El ciclista (Tim Krabbé)
Am la duresa del port on en possar-me dret m'alleujo les cames i en tornar a seure és un autèntic infern, busco cadència mental (38-28). Ja renegant en veu alta i fent un pols a la muntanya entre mig de la boira, com una "aparició divina" el cartell que indica 1k per coronar el Port d'Envalira.
Bé, ja ho tinc, però s'ha de coronar, és el quil·lòmetre més llarg que recordo. D'entre la boira miro de buscar la benzinera de dalt del port que triga una eternitat en mostrar-se, però abans d'això, veig la furgoneta de l'avituallament i els ciclistes avituallant-se i no dono crèdit al que veig, com si d'un miratge es tractés!
Crec que és l'ultim renec d'alliberament fins a arribar-hi. Allí es repeteix una de les escenes avituals de quan menges com un descosit, fruita, aigua i quan veig donuts... D'una forma progressiva amb tall s d' 1/4, després un altre tros i un altre i crec comptar a trossos i de sencers fins a tres donuts.
Em poso el paravent, ara del tot necessari, la boira el vent i el fred, s'ha apoderat de mi em pocs minuts.
Tiro cap avall i sense donar-me'n estic congelat i tremolant, l'asfalt que és de qualitat, està molt moll i la bici demana pedals, però la tremolor em para, tinc les mans congelades. Miro de bufar-les amb el meu alè un i altre cop i sembla que em reconforta. Agafo confiança i vaig donant-ho tot pel Pas de la Casa amb poc trànsit.
Un cop s'acaba el descens, miro d'anar modulant la cadència fins coronar el Coll de Pymorens.
Em cordo el paravent i pedals cap a vall. Recordo que és una baixada molt llaminera i a l'hora perillosa.
Com si d'un limitador de velocitat es tractés, el fort vent de cara no em deixa llençar la bicicleta i haig de pedalar amb força.
En acabar el descens de Pymorens i incorporar-me a la carretera, vaig molt ràpid, o això em pensava... Em passa un Francès d'un equip de Narbonne amb una cevela vermella,tal com una bala i em dic a mi mateix... (53-11)
-53-11...Gas a fons!!
Li donc un relleu, me'l torna i em fa un gest de rotació que s'entén a la perfecció, li torno un últim relleu passat Porta, una estrebada muscular em recorda que les cames estan per poques festes, ja que penso que ni per aguantar-li la roda i amollo.
 |
| La Cervela, triatlons, quatre IM, cicloturistes i el que li queda... |
Sortint de Porta m'adono que duc algú a roda, abans d'arribar a Latour de Carol li faig el gest de relleus. Ens posem d'acord ràpidament, fent-nos relleus curts. Desafortunadament, nant darrera seu en el que serà el darrer relleu, treu la cama dreta de la cala i la estira amb un gest inconfusible de dolor.
#$~#*+?€%&*+~;!!! (Renecs en francès)
Jo li contesto i l'animo:
Sa va!! Sa va!! Allez!! Allez!!
I així ha estat com m'he quedat fins arribar a Puigcerdà, sense roda ni grupeta.
M'he reservat per la pujada a Puigcerdà, i allí m'ha interceptat un grup d'uns sis o set ciclistes, que en veure els metres finals i la gent animant, he vist que era el moment de treure l'últim cartutxo.
Apreto les dents, baixo pinyó em poso dret i m'envaeix l'explossivitat de Peter Sagan.
Tobada amb el bo d'en Miguel que ja s'ha avituallat. Ho faig jo també, em descalço, jalo, bec aigua i m'estiro al sol que em reconforta. Per allí veig en Aleix Espargaró que ha participat, es clar, dues rodes!! ;)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada