diumenge, 21 de maig de 2017

XIII IRONCAT



Poc entreno es queda curt per definir la preparació del meu cinquè Ironman.
Sensei Vilardaga, ja va dir que afrontava l'Ironcat en mode "l'entrenament està sobrevalorat".
El cert és que estava molt acollonit, la setmana anterior vaig posar-me per primer cop en tot l'any el neopré i vaig fer uns 2100 metres OW i em vaig agobiar una miqueta... No volia ni pensar en l'Ironcat!

Doncs sense res a perdre, ni la inscripció, ja que el més sensat era renunciar-hi, em trobo al briefing de la cursa i poc després amb en Jordi.


Anem a fer un vol per l'Ampolla i passejem  fins a l'espigó del port, punt de gir i contol de chip a la marató. 
Selfie al canto!
Sopem una paella i ens emplacem a les sis del matí de l'endemà al box.

Em llevo a les 5:45 i a les 6h estic al box, tot just l'obren, ho preparo tot i quan em començo a enfundar el neo, ja veig a en Jordi per allí. Ell em diu que no vol fer tast a l'aigua, ens desitgem sort per la cursa i jo si que necessito sentir l'aigua abans de la sortida.
Faig unes quantes braçades i em re-posiciono  el neo i vaig cap a l’arc de sortida que ja està força ple.

SORTIDA!!!

Deixo que gairebé tothom estigui a l’aigua i aleshores sense preses vaig buscant espais i fent la meva cursa “tàntrica”. Primera volta sense cops i les bones sensacions em projecten finalitzant l’aigua. Segona volta i m’adono que vaig avançant molta gent i l’última volta em trobo nedant sol fins que contacto amb un grup que du un bon ritme i en girar a l’espigó del port faig l’últim canvi de ritme i en surto al capdavant. Sorprès surto de l’aigua en 1h 09min, ja amb el cap a la bici em trec el neo m’eixugo, m’enllardo de protecció solar i em poso el maillot ciclista per dur-hi l’alimentació i protegir-me be del sol.

En iniciar la bicicleta em faig el ferm propòsit de no passar-me de rosca, és el primer cop que faig un ironman “cabrejat”, entenent i fent un salt a la etimologia, que és aquell que va amb una cabra, és a dir bicicleta de contra-rellotge.
Son les vuit i pocs minuts i se que la previsió és que s’aixequi el vent al voltant de les onze. Completo la primera volta de trenta quilòmetres en una hora, veig que no vaig passat de punt però se que no trigarà en enganxar-me el vent. A la tercera volta em dobla el cap de cursa que va com una moto, és en aquesta volta que jo també doblo a l’últim participant del segment ciclista i per no oblidar la tercera volta del segon segment, m’apareix un dolor fulminant al genoll esquerre ( poca adaptació a la geometria de la cabra, ja que vaig fer adaptació a la cervela per les 24h ciclistes) aixeco el pedal una mica i em prenc un paracetamol per si de cas... Em veig fora de cursa si la gonàlgia va a més!
Cap a la quarta volta fixant-me molt en la tècnica de pedaleig i suposo que l’AINE va fer el seu efecte, desapareix la molèstia però apareix el vent!
Doncs a optimitzar els trams al màxim i contra el vent amortitzant tot el parafernal aerodinàmic. Em baixo de la bicicleta amb una mitja de 30 km/h i finalitzo el segment ciclista en 5h 51min.
Deixo la bicicleta i no em puc creure que vagi a iniciar la marató, que evidentment és l’escorxador final.  Un cop surto del box el primer que faig es buidar la bufeta que la tinc a vessar de tant hidratar-me.

Miro de fer la primera volta el mes decentment possible, fins a la mitja marató vaig sumant amb prou decència, crec recordar 2h 25min, però a banda d’abandonar-me les cames, el genoll esquerre contra-ataca i per si no n’hi ha prou, duc una butllofa al peu dret de ca l’ample. Camino, camino i de tant en tant soc capaç de córrer. Es cap a la Mitja marató que m’atrapa en Jordi i es solidaritza amb mi i camina una estona al meu costat. Li agraeixo molt el gest però li dic que faci la seva cursa.

Al següent avituallament sòlid em paro a visitar al Sr Roca i li deixo un bon encàrrec! Amb l’alleujament intestinal em ve de gust un plat de paella que em serveixen amablement els del Jovent del 79 i me´l prenc amb la calma.


En un del ponts per on passa un canal de la platja de l’arquitecte, l’aigua és a tocar dels peus i penso que em remullaria les cames. Ja cap al quilòmetre trenta completament destrossat, pensant fins on he arribat, ja veient que pràcticament ho tinc a tocar, em descalço i em remullo les cames i el peu dret em crema degut al flictena que hi duc, (per la propera em duré un clip per punxar-me-les)
Engego amb ànims renovats i sense donar-me’n recullo la sisena polsera que vol dir que ja vaig cap a meta, sense èpica ni cap mes il·lusió que el repte consumat, conscient que amb la LLD no s´hi juga, arribo a meta!!! M´ha sortit bé.

Ens trobem amb el bo d’en Jordi prenem una mica d’arròs i una cerveseta per celebrar la gesta i ens confessem que les ironman son una putada, que amb una rebaixa de la meitat també es gaudeix.
En Jordi em convida a sopar amb els seus pares i tinc el plaer de compartir taula i conèixer els seus progenitors.

Deixeu-me que us digui que amb l’any que duc, tal i com van les coses, no m’atreviria a dir quin és el proper repte que podré afrontar, però tinc ganes de bicicleta.


Apali!! Salut i quilòmetres.

4 comentaris:

  1. Un plaer compartir aquest Ironcat amb un company tant gran!!!
    Felicitats!

    ResponElimina
  2. Felicitats a tu sensei! Ja veus que l'entrenament físic està sobrevalorat! ;-)

    No les tenia totes amb mí... "y lo sabes"

    ResponElimina
  3. Jordi, un cop més... Felicitats! Gràcies per compartir l'experiència amb els lectors!

    ResponElimina