CURSA DELS NASSOS

Arribo a Barcelona just per escalfar des d'on deixo la moto fins la sortida, me'n vaig de pet al calaix i donen la sortida.

SORTIDA!!!

Surto amb poca confiança, però la sortida és ràpida! Se que això em passarà factura, efectivament al Km 5 ja veig que el crono marca que vaig a 4.15 i amollo, ja que vaig molt escorat per la meva forma física actual.

Cauen els km com a martellades, somnio el km 8, ja que només queda girar la diagonal i fins a la cantonada del carrer Selva de mar, que ja s'enfila la recta final. Però en girar a la diagonal vaig força malament.

-Vinga!! 1 km més i pràcticament gir i cap a meta...

Però tot i la motivació veig que se´m fa llarg, de fet, ja duc els bessons i el quadriceps dret tocats.

Arribant a la cantonada amb Selva de mar, inconscientment en veure els arcs d'arrivada tothom fa un canvi de ritme, jo també el faig, però no del tot, i em reservo pels últims metres, ho dono tot i arribo completament fos. Aturo el crono a 44:18, ritme mitg de 4:26' repte més que aconseguit!!!

Proper repte, lograr fer la mitja de Granollers sense pendre mal i acumular entrenos multiesportius per l'IRONCAT.

37ª SANTSILVESTRE EL MASNOU

Sense temps per l'entrenament i sortint d'una fractura a la costella, em plantejo la cursa del poble com un entreno de qualitat de cara a propers objectius; La cursa dels nassos, la mitja de granollers i l'Ironcat. 

Potser  pensareu que no és una progressió gaire llògica... Però és el que hi ha i aquestes son les curses que estan pagades :)

Els pocs entrenos que havia conseguit fer abans de trencar-me la costella, eren un dia de natació, dos de còrrer i un de bici (5-6 hores setmanals) cosa que encara no he tornat a conseguir. 

Be, arriba l'hora de la cursa i saludo molta gent del poble abans de la sortida. Lúltim entreno tres dies abans em constaten que no puc mantenir constantment un rítme de 4:30' les sensacions són molt dolentes.

Quedem amb en Marc per sortir plegats i així ho fem, ens posicionem força enrere. 

SORTIDA!!

Hi ha moltíssima gent pel devant, vaig trobant els espais i sense donar-me'n vaig fent ziga-zagues. A la primera volta al port veig que he deixat enrere la llebre del 22' això em motiva, però penso que no haig de forçar molt el ritme i reservar-me per la tornada al port.

Ja a la tornada duc un bon ritme i veig el club nàutic com a fita i després la recta del port, allí penso en fer canvi de ritme però no vaig còmode, em reservo l'últim cartutxo  pel final, fins que no giro a la baixada i veig la meta no soc capaç de donar-ho tot. 

Arribada a meta extenuat, però content amb el temps final 20:54' i jo que pensava fer-ne 25' objectiu assolit i amb escreix.

MARXA CICLISTA 3 NACIONS

Doncs com podeu veure, no ha estat ni una swim run ni una triatló, la seguent ha estat una altre cicloturista i no pas qualsevol, les tres nacions que te la peculiaritat de travessar les fronteres de tres països dels pirieus.

Em llevo ben d'hora, ben d'hora! El despertador ha sonat a les 5 del matí, ja que he quedat amb en Miguel a les 5:30 AM

Meteorològicament parlant, el dia complicat ha estat el dissabte, avui la previsió és més bona.
Arribem a Puigcerdà amb mitja hora de marge, muntem les bicicletes, prenem un cafè, ara que ja sabem que es onco protector i no es dolent a nivell cardiovascular i no se quantes propietats més, tenint en compte que totes les masses piquen...

Anem a recollir els dorsals i ens col·loquem a la cua dels gairebé mil participants. Cap a les 8 del matí, al tercer cohet ens donen la SORTIDA!!!

Anem xerrant amb en Miguel, ja que encara trigarem una bona estona en sortir, jo de fet engego el crono en passar per l'arc de la sortida.

Anem direcció cap a Alp i vaig fent, pensant en la pujada d'Andorra fins el port d'Envalira, ja que tinc el plaer de coneixer-lo, fa uns anys en una estada a la cerdanya vaig fer el recorregut de les tres nacions. Veig que en Miguel, que és un "super klasse" en bicicleta, va tirant i miro que no em marxi. Més endavant, ja de camí cap a Prats, miro d'apretar, ja que em considero rodador, aixì puc donar-li relleus i després ja patiré.

Efectivament en Miguel accepta el gest i anem avançant grups i enllaçant amb altres, fins que aribem a un grup prou potent i anem fent. Just abans d'arribar a La Seu d'Urgell, s'incorporen un seguit de ciclistes nerviosos que donen un punt d'inseguretat dins del grup.

En agafar direcció cap a Andorra, penso que ha estat molt divertit però ara comença lo bó. Em trec el paravent de maniga llarga.

- Nano, aquí s'acaba lo fàcil, ara a patir!!

Anem fent amb en Miguel i no ens quedem pas enrrera, direcció a Sant Julià i no afluixo, encara em veig amb forces. Crec recordar que fem el primer avituallament. Seguim cap a Andorra la Vella i continuo molt bé, La cosa es possa dificil en sortir d'Andorra cap a Encamp, però ho és per tothom i em mantinc, em consolo sabent que he desmuntat el 39 i duc un 38.

Recomanació d'en Miguel en començar el primer desnivell seriòs.

-Possa-ho tot Jordi i que les cames s'acostumin!!

Així ho faig, i amb paciència encara anem avançant a gent, de fet, al segón avituallament no parem.
Trams de força duresa els de Canillo, Soldeu i en començar el Port d'Envalira, en Miguel va mirant enrrere.

-Miguel tira que jo em quedo!!

Molt sorprés del meu rendiment i tenint clar que el ritmé d'ell no és el meu, veig com s'allunya mentre miro de trobar la cadència que em dugui fins dalt del cim.

Son moments durs, amb tot possat (38-28) em ve com un tantra al cap i repeteixo la combinació com si fos la clau per resoldre quelcom insòlit. I recordo una lectura recomanada:

El ciclista (Tim Krabbé)

Am la duresa del port on en possar-me dret m'alleujo les cames i en tornar a seure és un autèntic infern, busco cadència mental (38-28). Ja renegant en veu alta i fent un pols a la muntanya entre mig de la boira, com una "aparició divina" el cartell que indica 1k per coronar el Port d'Envalira.

Bé, ja ho tinc, però s'ha de coronar, és el quil·lòmetre més llarg que recordo. D'entre la boira miro de buscar la benzinera de dalt del port que triga una eternitat en mostrar-se, però abans d'això, veig la furgoneta de l'avituallament i els ciclistes avituallant-se i no dono crèdit al que veig, com si d'un miratge es tractés!

Crec que és l'ultim renec d'alliberament fins a arribar-hi. Allí es repeteix una de les escenes avituals de quan menges com un descosit, fruita, aigua i quan veig donuts... D'una forma progressiva amb tall s d' 1/4, després un altre tros i un altre i crec comptar a trossos i de sencers fins a tres donuts.

Em poso el paravent, ara del tot necessari, la boira el vent i el fred, s'ha apoderat de mi em pocs minuts.

Tiro cap avall i sense donar-me'n estic congelat i tremolant, l'asfalt que és de qualitat, està molt moll i la bici demana pedals, però la tremolor em para, tinc les mans congelades. Miro de bufar-les amb el meu alè un i altre cop i sembla que em reconforta. Agafo confiança i vaig donant-ho tot pel Pas de la Casa amb poc trànsit.

Un cop s'acaba el descens, miro d'anar modulant la cadència fins coronar el Coll de Pymorens.
Em cordo el paravent i pedals cap a vall. Recordo que és una baixada molt llaminera i a l'hora perillosa.

Com si d'un limitador de velocitat es tractés, el fort vent de cara no em deixa llençar la bicicleta i haig de pedalar amb força.

En acabar el descens de Pymorens i incorporar-me a la carretera, vaig molt ràpid, o això em pensava... Em passa un Francès d'un equip de Narbonne amb una cevela vermella,tal com una bala i em dic a mi mateix... (53-11)

-53-11...Gas a fons!!

Li donc un relleu, me'l torna i em fa un gest de rotació que s'entén a la perfecció, li torno un últim relleu passat Porta, una estrebada muscular em recorda que les cames estan per poques festes, ja que penso que ni per aguantar-li la roda i amollo.

La Cervela, triatlons, quatre IM, cicloturistes i el que li queda...

Sortint de Porta m'adono que duc algú a roda, abans d'arribar a Latour de Carol li faig el gest de relleus. Ens posem d'acord ràpidament, fent-nos relleus curts. Desafortunadament, nant darrera seu en el que serà el darrer relleu, treu la cama dreta de la cala i la estira amb un gest inconfusible de dolor.

#$~#*+?€%&*+~;!!! (Renecs en francès)

Jo li contesto i l'animo:

Sa va!! Sa va!! Allez!! Allez!!

I així ha estat com m'he quedat fins arribar a Puigcerdà, sense roda ni grupeta.
M'he reservat per la pujada a Puigcerdà, i allí m'ha interceptat un grup d'uns sis o set ciclistes, que en veure els metres finals i la gent animant, he vist que era el moment de treure l'últim cartutxo.

Apreto les dents, baixo pinyó em poso dret i m'envaeix l'explossivitat de Peter Sagan.

Tobada amb el bo d'en Miguel que ja s'ha avituallat. Ho faig jo també, em descalço, jalo, bec aigua i m'estiro al sol que em reconforta. Per allí veig en Aleix Espargaró que ha participat, es clar, dues rodes!! ;)

VI MARCHA ALBERTO CONTADOR

Poc volum acumulat, per no dir gens, però mesos abans, quan amb la colla ciclista de les conrades natals de la meva familia materna, Conca, em proposen fer la marcha Contador, no em podia pensar pas que seria incapaç de treure temps lliure per a entrenar.

Petit stage per setmana santa i dos caps de setmana comptats amb els "mandrils" ha estat el meu entrenament, això si, el divendres pel matí previ a la cursa, aprofitant que havia de fer unes gestions familiars, quedem amb en David que també es al poble, per fer una volteta de 52k.

-Tot el peix ja està venut! Ja m'enteneu...

Amb en David decidim anar a recollir els dorsals el dia d'abans, ja que a la resta de la colla els hi recull en Gonzalo que hi va directe amb les respectives autoritzacions, per retirar-los.

Aprofitem per planificar on deixarem el cotxe i veure la zona de sortida que a l'hora és arribada.

Diumenge pel matí i la previsió meteorològica s'està confirmant, pluja i vent... Amb en David hem fet tot tipus de elucubracions per tal de vaticinar el que ens agradaria que passés i en certa manera, així ha estat.

Ens coloquem ben endavant, de fet, prèvia arengada de les autoritats locals, podem veure al propi Contador.

SORTIDA!!! Sembla que s'aguanta i no plou. La gent surt força ràpida, tothom vol estar al costat de l'Alberto, jo he arribat a posar-me un parell de ciclistes pel darrera d'ell, per cantó esquerre. En començar l'ascenssió pels carrers adoquinats, ja he vist un parell d'incidents provocats pel nerviosisme de la sortida i de la dificultat afegida dels adoquins, passant per la Catedral fins que deixem la muralla enrrere.

Extramuro estant, ja comenca la carretera sinuosa i la pluja, bé, també haig de dir que la carretera està plena de pinyes que s'han de sortejar. Provant la pista de frenada, que és de carboni, constato que si ha de ploure... 

-De bona frenada res nano!!! 

Hauré de tenir la previsió de secar la pista amb antelació i no apurar gaire.

Fins a la zona de les Majadas, tot més o menys bé, un cop allí, el paratge és meravellòs pero la refotuda pluja ja fa una estoneta que apreta de valent, allí he coincidit amb l'Edu, un ciclista de Guadalajara amb el que hem gaudit d'un descens controlat, a un molt bon ritme. 

De camí a Beteta passem per un poble que es diu Lagunaseca, i em ve una conya motera al cap.

-On és el "saca corchos"?

Crec que a Masegosa hi ha el segón avituiallament, el primer no l'he fet. Decideixo omplir un bidó d'aigua i tirar, però m'adono que estic congelat i no paro de tremolar, em ve gana i menjo un pàtan i mig sandwich de pernil i formatge que m'entra sol.

Per uns moments, haig de reconèixer que se m'ha passat pel cap abandonar, però crec recordar que estem aprop del 90k, i ràpidament em fixo els objectius, acabar-la, assolir la distància Ironman i la resta.

Miro el GPS i em diu que al 100k, ja fa unes 4:40 hores que pedalo sota la pluja i miro de buscar motivació dels racons més amagats.

Fent una de les ascensions, abans d'arribar a Uña, que literalment és tradueix com a ungla ;) Em passa un ciclista que em recorda que després d' Uña, tot és plà.

Vaig fent el que puc als ports i als falsos plans imprimeixo bon ritme. En l'ascensió a Uña, perdo la grupeta on anava, però en fer la baixada hi ha l'últim avituallament, allí ràpidament em prenc un parell de taronjes i torno a agafar el grup, ja momès ens queden 20k, però el vent és molt fort.

Dono la resta de les forces per tal de no perdre roda i quedar sol lluitant contra el vent, que finalment, és el que em passa a l'ùltim desnivell que ens du fins a Conca.

Doncs així em trobo, sense una roda, sense forces però amb la mirada al final de la pujada i amb el ferm propòsit d'arribar-hi. Quan em queden uns cent metres per coronar, em passen un parell de ciclistes que m'ofereixen la roda i em sento com si he anat rebutjant l'auxili d'un nàufreg, que no té forces ni per deixar-se rescatar. A les hores, em ve al cap que les cicloturistes són proves on el drafting està permès cosa que està taxativament prohibit a les proves de LLD de triatlò i "me vengo parriba", mossego la roda que m'ofereixen i junts anem fins a meta.

Tots dos em diuen d'entrar amb ells a meta, però els deixo el moment de glòria per a ells i em posiciono pel darrera, previ agraiment pel rescat.

Ens trobem a l'arribada amb en Rafa, David i em comenten que en Gonzalo ha tingut la mala fortuna de retirar-se. Jalem i marxem cap al poble. Queda pendent tornar a fer la ruta amb calma i bon temps a l'estiu amb la colla.

Proper objectiu... Potser un swimrun i un triatló!

  

SWIMRUN COSTABRAVA

En la primera edició de la nova disciplina importada dels països nòrdics, em feia molta gràcia participar.

I xerrant amb els "runner's back", nom del grup que li vàrem possar en Marc, Javi i Jo al grup de watsapp per quedar a còrrer entre setmana, ens vàrem engrescar a participar, per què el que és entrenar... ejem, ejem!!!

Doncs com de costum, amb poc entreno, decidim formar equip jo i en Javi, ja que en Marc ja tenia parella.

En Javi, aturat després d'haver preparat el campionat de Catalunya i crec que el d'Espanya d'atletisme de veterans i amb les corresponents medalles en diferents disciplines... Vaig ser jo qui li vaig demanar que em faria ilusió fer la swimrun amb ell.

Ja saps Javi... Vaja encerrona!! jajajaja

El cap de setmana anterior en Javi es lesiona un turmell i em diu que no podrà participar, jo li dic que en una setmana pot recuperar-lo i ahir fent un partit de futbol es torna a fer mal.

Kaguntot Javi, vaja manera de fer repòs!

Bé, al tema... Sortim a les 8 del matí del poble direcció a Platja d'Aro. Arribem, ens trobem amb la família d'en Marc i ens preparem pel desplaçament en autocar fins a La Fosca, lloc on m'haig de trobar amb la meva cosina Nuria.

Un cop arribem, ens expliquen els trams, i allí la Nuria ens diu que ens anirà seguint correns fins a Platja d'Aro, de pas, ens ha fet unes fotacas!!

SORTIDA!!! Correm cap a un extrem de La Fosca, fem un primer tram del camí de ronda amb un desnivell xulo i jo amb el neopré cordat fins dalt. Pensava que petava de calor i quan decideixo treure-me'l ja entrem a l'aigua.

Hem anat fent trams d'una bellesa sense igual. Un de molt dur ha estat el dels espigons de Palamós. Per la perillositat de les roques, però aquesta és la gràcia. Cales i roques i roques i cales...Cops per aquí esgarrinxades per allà.

En Javi a al cursa ha anat de més a menys, fins el punt de fer-me patir,  i hem arribat a anar segons a la cursa, però finalment la fatiga muscular, ens ha fet afluixar, som un equip!!!

Hem arribat tres segons per devant dels quarts. Això si, no ens ho pensàvem.

Javi et dec una encerrona!!! ;)

38ª Cursa El Corte Inglés

Amb l'eslogan "TU QUE POTS CORRE LA CURSA"  amb una participació de 64.656 persones, és la cursa oficial més gran d'Europa i la segona del món.

Sense cap pretensió més que la d'introduir el virus de les curses a peu a un amic... Crec que no és poc! jejeje...

M'apunto a la cursa per acompanyar-lo amb l'objectiu real que pugui fer la cursa de cap a peus sense parar, tenint en compte que es puja a Muntjuïc, passant per l'Estadi Olímpic Lluís Companys.

Quedem a la Plaça Catalunya amb en Nando i Pat, la seva dona que no vol que li tregui la vista d'assobre i li ho prometo.

Sortim desde la part més endarrerida, ja que està classificat amb corredors amb chip propi i els que no. Per tant jo em coloco amb en Nando el més ben posicionats que hem pogut.

SORTIDA!!! Al cap de dos minuts ben bons, arribem al punt de sortida. Hi ha moltissima gent i és gairebé impossible de còrrer.

Ja en Nando em diu que aquest trote jamonero és molt cansat, mirem de no fer gaires ziga- zagues i un cop ben enfilat el carrer Aragó, ja es pot anar fent.

No parem de xerrar tota l'estona i ja ens hem plantat a la pujada de Montjuïc i no hem callat.
Abans d'arribar a l'estadi ens avança una ambulància per a socòrrer un noi que sembla que ha tingut una aturada en ple esforç.

Crec que el meu company de fatigues ha quedat una mica impressionat, però malauradament és un fet que es dona força sovint a les curses.

Fins que no hi hagi consciència de que l'esport és saludable, però que s'ha d'estar en forma per poder practicar-ne. S'ha de ser coherent amb els objectius vers la condició física, que cal anar modulant amb l'edat i de més factors.

Entrem a l'Estadi Luís Companys i és un espectacle còrrer pel tartan olímpic per on ho van fer Carl Lewis i d'altres grans atletes d'arreu del món. Anem molt tranquils i gaudint del dia.

Ja en l'últim tram de pujada, fins que no començem la baixada cap a la font del gat, en Nando em diu que podria apretar més. Arribat aquest punt li dic que ha de ser conservador i cap al final, si vol, apretar.

Baixant pel carrer Lleida es troba amb el seu pare, li dic que va sobrat. En arribar al  Km 9 ja ho tenim i en arribar al carrer Pelai ja fem un bon canvi de ritme fins la meta. Arribada molt emotiva!!!

Felicitats Crack!!! Ja estàs fotut del tot, ara voldràs apretar més :)

St Miquel Xperience

Primera cursa de l'any amb poc entrenament acumulat.
Corro a terres "Cingleres" del meu antic club de triatló, Triatló Cingles de Bertí. Vaig sota avís que no és una cursa plana i que és principalment d´asfalt.

Arribada a St Feliu de Codines quaranta minuts abans, aparco sortint del poble als marges de la carretera, passada la cruïlla de la carretera de St Miquel del Fai.

Baixem la família al complert i anem caminat fins a la sortida de la cursa, on recullo el dorsal i deixo la bossa al guarda-roba.

Em trobo amb en Guillermo, Cinglero i un IM dels que fa escola, local de SFC, és a dir, corre a casa.

Sense temps per escalfar em poso a la sortida i diuen que en un minut donaran la sortida, fan una breu descripció del recorregut, anunciant que en l'edició d'enguany, si que s'entra a St Miquel del Fai i que per tant es converteix en una cursa d'un quilòmetre més.

SORTIDA!! Veig com la gent surt a fondo, d'entre ells, en Guillermo em passa com una bala. En poca estona s'acaba la baixada i comença una de les llargues pendents que es va suavitzant fins que esdevé un lleuger pla per tornar a baixar, òbviament ja vaig tocat i reservo pensant en poder acabar.

La baixada és prou pronunciada en un revolt que acaba en un fals pla per ràpidament tornar-se en una pujada que finalment baixa molt pedregós, fins creuar el pont del Rossinyol, ja entrant a St Miquel baixa i puja fins vorejar l'ermita de St Martí. Una estona abans em creuo amb en Guillermo que ja va de tornada i un cop he girat l'ermita em creuo amb en Jordi, Presi dels Cingleros.
Be, doncs només dir que això ha estat la meitat de la cursa i ja estic fós!!!

Arribo a l'avituallament, em mullo la gola i bec una mica d'aigua. Penso en tot el que em queda per devant i de sobte em ve al cap una cançó del Boss "No Surrender" i carregat de força i amb poques cames, faig la resta de la cursa, especialment dura en el seu final. A l'arribada estava en Guillermo i la meva família. Quasi em plego en arribar, al límit de les meves forces.

Cursa molt maca i recomanable, això si, un autèntic trencacàmes per fer-la sense entreno o a full gas i com podeu veure lo meu ha estat lo primer.