dijous, 16 de novembre de 2017

BEHOBIA SAN SEBASTIAN #BSS2017


Cursa mítica a la que no hi he participat mai abans.
Al setembre, un amic em diu que s'ha apuntat amb la seva dona (Javi i Alicia) i jo que m'animo com els toreros, sense entrenament i amb l'intenció de deixar de còrrer després de l'IRONCAT, pràcticament parteixo de zero.
Faig un o dos entrenaments a la setmana de còrrer, ja que no tinc temps per a més. Durant l'estiu el que si he pogut fer és agafar molt la bicicleta.

-Doncs ja està fet!

Un cop apuntat, el repte és acabar la mítica BSS. En els primers entrenos amb els Runner's back (Marc, Javi i servidora) soc incapaç de fer aparèixer al crono rítmes de 4min/km, no baixo de 5min/km.

-Això pinta malament!!!

Miro de centrar-me en algun entreno de qualitat. Un dels entrenaments el mes d'abans de la cursa  amb els Runner’s Back, consisteix a fer un petit tast de sèries en pujada. La cosa acaba malament, jo amb dolor al meu malmès tendó d’aquil·lià  el 2014 en una caiguda en bici i un altre company amb l’esquena fotuda.
Em queda clar que només puc fer plà i amb carinyo, finalment apareix algun ritme per sota de 5min/ km, però és fent la primera i última tirada llarga a 15 dies de la BSS. Dos últims entrenos de uns 6 km i cap Donosti que hi falta gent.

La meva principal suporter, Conxi s’apunta al cap de setmana Donostiarra. Hi anem en Marc, Javi i la seva dona Alicia, tots dos debuten en mitja distància i ho fan a la mítica BSS. També venen uns amics d’en Javi, en Jaume i la seva dona Susana.
Fem el viatge en cotxe de tirada fins a Tafalla, on dinem a un bar de carretera...

-Javi com busques al triadvisor ehhh!!! ;-)

Bon jalar i cap a Donosti a buscar el dorsal. Sopem uns pinxos, uns zuritos i a la piltra que l’endemà ens toca córrer.

Ens llevem ben d’hora i esmorzem a l’hotel amb en Javi, l’Alicia i en Marc. En Jaume i na Susana son a un altre hotel i ens trobarem a Irún. El temps és el típic i previst, pluja. Sortim en diferents calaixos, jo com he acreditat 1:35 em fan sortir més endavant, hi arribo tan just de temps que el meu calaix ja ha sortit que és el de les 10:24, finalment poso el crono en marxa per l’arc de sortida a les 10:30.

SORTIDA!!!
   
Començo a bon ritme amb les presses de no arribar a la sortida i al cap d’un parell de quilòmetres m’adono que vaig molt ràpid, de fet vaig per sota de 4:30, no faig cas del crono i em deixo a les sensacions, abans del km 4 un noi em pregunta a quin ritme faré la cursa, torno a mirar el crono i em diu que vaig per sota de 4:30.

Jo -Voy por encima de mis posibilidades!
Magu -Vamos bién!
Jo -Tengo que bajar el ritmo!

Tot començant una conversa que s’allarga fins a meta, anem fent finalment a un ritme mig de 4:40 aproximadament. Magu em va fent una descripció perfecte del perfil de la seva 4ª ó 5ª cursa,  m’avisa que Gaintxurizketa es dur però s’acaba ràpit. Certament és un tram que si es vol fer a ritme es fa dur. Baixada per estirar cames i recuperar pulsacions. Em diu que pràcticament és pla fins a Miracruz. 



L’ambient és indescriptible, gent per tot arreu del recorregut animant a dojo, també em trobo amb moltes estelades i molts catalans i catalanes, em sento embolcallat i esperonat per la gent.
Un dels últims consells que em dona en Magu és que no camini a Miracruz, allí és on m’espero l’escorxador final que encara no he trobat. Hi arribem, el salvo amb molta solvència, saludem a Arzak en coronar Miracruz i cap a vall que només resten 3 km.


Em dosifico per l’últim Km que se que se’m farà llarg, últim gir i un fort cop de vent de cara em fà ajustar i dosificar forces i miro d’exigir-me un 4:30 mantingut fins a meta amb en Magu, se’m fa llarg i agònic però arribo.
Ens felicitem amb en Magu, recollida de medalla, avituallament i ens despedim. M’adono que no puc caminar gaire bé del mal que em fan les cames! Arribo a l’hotel i una bona dutxa ho arregla tot.


Felicitats a tots! Especialment a la Alicia, que ha debutat lesionada i ha pogut acabar-la. A en Javi que en el seu debut ha lograt finalitzar amb un bon temps, tot i alguna picabaralla amb en Jaume, però molt bé. A en Marc que el dia que es cuidi ho petarà i jo, només puc dir que el meu objectiu estava en acabar entre 1:40-50 i finalment he pogut fer una marca de la qual em sento molt orgullós 1:34.
Tot això ho anem a celebrar a l’Asador Portuetxe on fem un dinar de PM.


-Eskerrik asko! 

diumenge, 21 de maig de 2017

XIII IRONCAT



Poc entreno es queda curt per definir la preparació del meu cinquè Ironman.
Sensei Vilardaga, ja va dir que afrontava l'Ironcat en mode "l'entrenament està sobrevalorat".
El cert és que estava molt acollonit, la setmana anterior vaig posar-me per primer cop en tot l'any el neopré i vaig fer uns 2100 metres OW i em vaig agobiar una miqueta... No volia ni pensar en l'Ironcat!

Doncs sense res a perdre, ni la inscripció, ja que el més sensat era renunciar-hi, em trobo al briefing de la cursa i poc després amb en Jordi.


Anem a fer un vol per l'Ampolla i passejem  fins a l'espigó del port, punt de gir i contol de chip a la marató. 
Selfie al canto!
Sopem una paella i ens emplacem a les sis del matí de l'endemà al box.

Em llevo a les 5:45 i a les 6h estic al box, tot just l'obren, ho preparo tot i quan em començo a enfundar el neo, ja veig a en Jordi per allí. Ell em diu que no vol fer tast a l'aigua, ens desitgem sort per la cursa i jo si que necessito sentir l'aigua abans de la sortida.
Faig unes quantes braçades i em re-posiciono  el neo i vaig cap a l’arc de sortida que ja està força ple.

SORTIDA!!!

Deixo que gairebé tothom estigui a l’aigua i aleshores sense preses vaig buscant espais i fent la meva cursa “tàntrica”. Primera volta sense cops i les bones sensacions em projecten finalitzant l’aigua. Segona volta i m’adono que vaig avançant molta gent i l’última volta em trobo nedant sol fins que contacto amb un grup que du un bon ritme i en girar a l’espigó del port faig l’últim canvi de ritme i en surto al capdavant. Sorprès surto de l’aigua en 1h 09min, ja amb el cap a la bici em trec el neo m’eixugo, m’enllardo de protecció solar i em poso el maillot ciclista per dur-hi l’alimentació i protegir-me be del sol.

En iniciar la bicicleta em faig el ferm propòsit de no passar-me de rosca, és el primer cop que faig un ironman “cabrejat”, entenent i fent un salt a la etimologia, que és aquell que va amb una cabra, és a dir bicicleta de contra-rellotge.
Son les vuit i pocs minuts i se que la previsió és que s’aixequi el vent al voltant de les onze. Completo la primera volta de trenta quilòmetres en una hora, veig que no vaig passat de punt però se que no trigarà en enganxar-me el vent. A la tercera volta em dobla el cap de cursa que va com una moto, és en aquesta volta que jo també doblo a l’últim participant del segment ciclista i per no oblidar la tercera volta del segon segment, m’apareix un dolor fulminant al genoll esquerre ( poca adaptació a la geometria de la cabra, ja que vaig fer adaptació a la cervela per les 24h ciclistes) aixeco el pedal una mica i em prenc un paracetamol per si de cas... Em veig fora de cursa si la gonàlgia va a més!
Cap a la quarta volta fixant-me molt en la tècnica de pedaleig i suposo que l’AINE va fer el seu efecte, desapareix la molèstia però apareix el vent!
Doncs a optimitzar els trams al màxim i contra el vent amortitzant tot el parafernal aerodinàmic. Em baixo de la bicicleta amb una mitja de 30 km/h i finalitzo el segment ciclista en 5h 51min.
Deixo la bicicleta i no em puc creure que vagi a iniciar la marató, que evidentment és l’escorxador final.  Un cop surto del box el primer que faig es buidar la bufeta que la tinc a vessar de tant hidratar-me.

Miro de fer la primera volta el mes decentment possible, fins a la mitja marató vaig sumant amb prou decència, crec recordar 2h 25min, però a banda d’abandonar-me les cames, el genoll esquerre contra-ataca i per si no n’hi ha prou, duc una butllofa al peu dret de ca l’ample. Camino, camino i de tant en tant soc capaç de córrer. Es cap a la Mitja marató que m’atrapa en Jordi i es solidaritza amb mi i camina una estona al meu costat. Li agraeixo molt el gest però li dic que faci la seva cursa.

Al següent avituallament sòlid em paro a visitar al Sr Roca i li deixo un bon encàrrec! Amb l’alleujament intestinal em ve de gust un plat de paella que em serveixen amablement els del Jovent del 79 i me´l prenc amb la calma.


En un del ponts per on passa un canal de la platja de l’arquitecte, l’aigua és a tocar dels peus i penso que em remullaria les cames. Ja cap al quilòmetre trenta completament destrossat, pensant fins on he arribat, ja veient que pràcticament ho tinc a tocar, em descalço i em remullo les cames i el peu dret em crema degut al flictena que hi duc, (per la propera em duré un clip per punxar-me-les)
Engego amb ànims renovats i sense donar-me’n recullo la sisena polsera que vol dir que ja vaig cap a meta, sense èpica ni cap mes il·lusió que el repte consumat, conscient que amb la LLD no s´hi juga, arribo a meta!!! M´ha sortit bé.

Ens trobem amb el bo d’en Jordi prenem una mica d’arròs i una cerveseta per celebrar la gesta i ens confessem que les ironman son una putada, que amb una rebaixa de la meitat també es gaudeix.
En Jordi em convida a sopar amb els seus pares i tinc el plaer de compartir taula i conèixer els seus progenitors.

Deixeu-me que us digui que amb l’any que duc, tal i com van les coses, no m’atreviria a dir quin és el proper repte que podré afrontar, però tinc ganes de bicicleta.


Apali!! Salut i quilòmetres.

diumenge, 23 d’abril de 2017

24h CICLISTES DE MONTMELÓ


En aquest post us parlaré de la il·lusió que em fa participar en aquesta prova a la que ens vàrem apuntar al fil d'un comentari dels Mandrils, nom del grup de whatsapp de sortides ciclistes ( jo només diumenge).
L'instigador va ser en Javi, la resta... només alguns valents vàrem fer un pas endavant, Cheni, Txema, Javi i jo.

Valdria la pena dir que en Txema no coneixia a la grupeta dels Mandrils, ell i jo som amics a través del meu primer equip de triatló, els Cingles de Bertí. També cal dir que després de l'experiència viscuda a les 24 h ciclistes, tots som amics.

Doncs amb els preparatius a última hora, carreguem el camió, gentilesa d'en Cheni i ens desplacem al circuit plegats amb en Javi, Cheni i servidora. En Txema va directament al circuit, un cop allí faig les presentacions, en Cheni que es el capità de l'equip ens reparteix dorsals i informació bàsica, ens lliura uns presents de part de l'organització, barretes personalitzades i una bossa per dur-hi les "zapes".

Decidim logística sobre la marxa i despleguem els "bartuls", estem al Box nº5  allí coneixem a gent de València que competeixen en T6 i que a l'hora són els que organitzen les 24 h  ciclistes de Cheste a les quals ens hi han convidat, més enllà de lo estrictament competitiu.

També coneixem a un noi que competeix a la categoria  solo 24 h amb una BTT doble suspensió i amb rodes de tacos ben gruixudes. Les apostes no son gaire esperançadores per a ell.

Les sortides decidim fer-les en el següent ordre, Sama, Txema, Cheni i Javi, així en relleus d'una hora.

Arriba l'hora i amb puntualitat es dona la sortida en format de cursa de resistència.

SORTIDA!!!

Surto corrents cap a la bicicleta, no gaire ràpid ja que amb les zapes pots anar per terra, en Cheni em lliura la bici i comença l'espectacle, la gent surt com una bala, el cap de cursa no el tinc gaire lluny i en arribar a final de la recta, haig d'anar amb compte, tots volem anar pel mateix lloc i tant ràpid com sigui possible.

El ritme és molt alt, la pujada cap al revolt repsol és dur,  negociar la Seat és tot un perill amb el pilot que som, la pujada de la masia "la Moreneta" en un pedalar intens i la recta de l’estadi amb tot posat 53-11 i amb quaranta ulls en sortejar el revol de La Caixa, pujada a l’estadi després del revolt Banc de Sabadell inici de la baixada cap a la chicane RACC, perillosa de nassos, sortint-ne, tot posat i cap a la recta a fons i amb tots els sentits a flor de pell, rodes, costats, canvis, no vull cap tall durant la meva primera hora i anar ben posicionat.

En fer el primer pas per meta, veig que podré mantenir el ritme durant la meva primera hora, però pateixo molt anant al pilot capdavanter amb uns vint o trenta ciclistes, després d’algun avís d’afilador, miro d’anar avançant posicions, de fet, fins i tot en una volta arribo a passar primer per la línia de meta.

-Mandrils cap de cursa! Jajajaja

Cap a mitja recta rellevat per totes les bèsties, òbviament, però al cap davant de cursa i veient per on vaig, que era l’objectiu per minimitzar el risc de caiguda.

Passen les voltes i la primera hora, entro al box, primer relleu amb en Txema.

Arriba en Txema i havent-ho donat tot a la seva hora al primer relleu l’organització ens notifica que hem superat una mica la velocitat permesa al pitlane ( 20 km/h en aquest tram). Surt en Cheni a fer la seva hora a molt bon ritme. Tercer relleu el d’en Javi i ho dona tot.
Estem tots rodats i l’emoció ens envaeix a tots, sensacions, emocions, ritmes, crono. El segon torn m’arriba a les cinc de la tarda. Primera volta d’escalfament avançant gent i finalment arriba un grup ràpid i m’hi afegeixo.

Sempre miro d’aportar alguna cosa als grups on rodo. Entro al següent relleu amb en Txema i em trobo amb la família d’en Javi a qui em fa moltíssima il·lusió saludar, mes tard gentilesa de la dona d’en Javi, em du a la meva família per que puguin veure’m al meu tercer relleu, on se’m fa de nit i fa fred.

-Temo a la chicane i a la noche por que todos los gatos son Pardos! Jajajaja

Duc a la meva família a casa i recullo dos termos de caldo casolà, que ens reconforta enormement durant la nit.

Soc capaç de dormir mitja hora al box i faig el quart relleu descol·locat pel xubec de mitja hora, en Javi al passar per meta abans d’entrar fa un crit de ca l’ample per si de cas...

-Samaaaaaaaaaa!!!

Ja preparat amb pantalons llargs i alguna cosa més ens donem el relleu, ara és quan m’adono que la llum de doble led que m’han prestat il·lumina molt.

Tornem a fer-nos el relleu amb en Txema, el fred, el cansament i la humitat fan especialment durs els relleus nocturns. El meu penúltim relleu el faig a trenc d’alba i gaudeixo de l’espectacle.

En la repartició dels últims relleus decidim ajustar l’hora i mitja entre jo i en Txema que serà qui aixequi els braços a meta a les 12 del migdia.

El meu últim relleu el faig rodant amb el valent de l'Alberto, simpàtic participant de Granada en categoria solo a qui convido a agafar roda en el grup de tres que hem fet. M’acomiado d’ells i cap al box a donar el transponder al que serà l’últim relleu dels Mandrils a mans d’en Txema. Un cop s’apropa l’hora clau ja tots al mur veiem l’entrada triomfal d’en Txema amb els cap de cursa i guanyadors.

Gran fortuna la nostre ja que no hem hagut de lamentar cap caiguda ni averia mecànica durant la cursa.

Experiència única a rememorar la viscuda entre els mandrils i molta altra gent a qui ha valgut la pena conèixer en un entorn molt més enllà de lo competitiu.

Txema!!! Jo a l’Ironcat aquest any hi vaig a passejar, no puc fer-hi més!

P.E: Per cert us enrrecordeu del noi de la BTT del Box nº 5? Doncs finalment va acabar les 24 h. Felicitación especial para ti chaval!


  





dilluns, 6 de febrer de 2017

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS



Vaig a participar a la cursa per què hi estic inscrit, no pas per què estigui entrenat.
Un altre dels factors que em fa anar-hi és el debut d’un amic a la distància, en Xavi. Per cert que l’ha preparat com “Deu mana”

Tenint present que des de la cursa dels nassos no he tornat a fer volum. No és un bon presagi per a la cursa.
Anem plegats el dia de la cursa amb en Xavi, ens col·loquem a la sortida, previ escalfament, selfie i...
SORTIDA!!!

Anem molt ben col·locats al davant del calaix i sortim a molt bon ritme, li faig de llebre fins als 2km a 4:30 i li dic que tiri, jo de fet no pretenc res més que acabar, anant bé...

Als 5k veig que em tocarà patir, somnio els 10k com a equador de la cursa a la Garriga i vaig tant fotut que penso que m’hauré de retirar abans dels 10k. Em passa la llebre d’ 1:35’.
Moralment és molt dur, però em trobo sense ritme i molt fatigat de cames (manca entreno).
Finalment arribo a la Garriga i certament el recorregut a l’invers a l’original es fa més portable. Carregat de moral a la baixada, em passa la llebre d’1:40’ i travesso un moment dolç que em dura fins a les franqueses, l’home del mall em destrossa les cames i començo a caminar. Arribat aquest punt ja faig el que puc per tal d’acabar.

Els últims cinc quilòmetres són un calvari, duc les cames amb contractures i no les vull forçar ni prendre mal com en altres edicions i menys en l’estat de forma en que em trobo.
No dono crèdit quan estic a 1km de la meta veient l’arc d’arribada i no em veig amb cor de fer un canvi de ritme, que dit sigui, no te cap sentit. Arribada a meta fet mistos.


Doncs avui m’ha tocat parlar-vos de la meva PMP a la distància 1:51:39. Reflexió profunda de cara a l’Ironcat, si no entreno, no participo. S’ha de tenir el degut respecte al que no és qualsevol cosa.

Avui en dia tot es basa en eslògans de venedors de fum on tot és superflu i tothom ho pot tot. 

En el meu cas, el fet d’haver pogut disputar i acabar 4 Ironman no em dona dret a perdre-li el respecte, ni tan sols plantejar-me que sóc un ironman. Actualment és clar que sóc un ex-Ironman.

P.E: Felicitats Xavi, ets un fiera! Bon debut a la distància!

dissabte, 31 de desembre de 2016

CURSA DELS NASSOS


Arribo a Barcelona just per escalfar des d'on deixo la moto fins la sortida, me'n vaig de pet al calaix i donen la sortida.

SORTIDA!!!

Surto amb poca confiança, però la sortida és ràpida! Se que això em passarà factura, efectivament al Km 5 ja veig que el crono marca que vaig a 4.15 i amollo, ja que vaig molt escorat per la meva forma física actual.

Cauen els km com a martellades, somnio el km 8, ja que només queda girar la diagonal i fins a la cantonada del carrer Selva de mar, que ja s'enfila la recta final. Però en girar a la diagonal vaig força malament.

-Vinga!! 1 km més i pràcticament gir i cap a meta...

Però tot i la motivació veig que se´m fa llarg, de fet, ja duc els bessons i el quadriceps dret tocats.

Arribant a la cantonada amb Selva de mar, inconscientment en veure els arcs d'arrivada tothom fa un canvi de ritme, jo també el faig, però no del tot, i em reservo pels últims metres, ho dono tot i arribo completament fos. Aturo el crono a 44:18, ritme mitg de 4:26' repte més que aconseguit!!!

Proper repte, lograr fer la mitja de Granollers sense pendre mal i acumular entrenos multiesportius per l'IRONCAT.


dilluns, 26 de desembre de 2016

37ª SANTSILVESTRE EL MASNOU


Sense temps per l'entrenament i sortint d'una fractura a la costella, em plantejo la cursa del poble com un entreno de qualitat de cara a propers objectius; La cursa dels nassos, la mitja de granollers i l'Ironcat. 

Potser  pensareu que no és una progressió gaire llògica... Però és el que hi ha i aquestes son les curses que estan pagades :)

Els pocs entrenos que havia conseguit fer abans de trencar-me la costella, eren un dia de natació, dos de còrrer i un de bici (5-6 hores setmanals) cosa que encara no he tornat a conseguir. 

Be, arriba l'hora de la cursa i saludo molta gent del poble abans de la sortida. Lúltim entreno tres dies abans em constaten que no puc mantenir constantment un rítme de 4:30' les sensacions són molt dolentes.

Quedem amb en Marc per sortir plegats i així ho fem, ens posicionem força enrere. 

SORTIDA!!

Hi ha moltíssima gent pel devant, vaig trobant els espais i sense donar-me'n vaig fent ziga-zagues. A la primera volta al port veig que he deixat enrere la llebre del 22' això em motiva, però penso que no haig de forçar molt el ritme i reservar-me per la tornada al port.

Ja a la tornada duc un bon ritme i veig el club nàutic com a fita i després la recta del port, allí penso en fer canvi de ritme però no vaig còmode, em reservo l'últim cartutxo  pel final, fins que no giro a la baixada i veig la meta no soc capaç de donar-ho tot. 

Arribada a meta extenuat, però content amb el temps final 20:54' i jo que pensava fer-ne 25' objectiu assolit i amb escreix.


diumenge, 19 de juny de 2016

MARXA CICLISTA 3 NACIONS

Doncs com podeu veure, no ha estat ni una swim run ni una triatló, la seguent ha estat una altre cicloturista i no pas qualsevol, les tres nacions que te la peculiaritat de travessar les fronteres de tres països dels pirieus.

Em llevo ben d'hora, ben d'hora! El despertador ha sonat a les 5 del matí, ja que he quedat amb en Miguel a les 5:30 AM

Meteorològicament parlant, el dia complicat ha estat el dissabte, avui la previsió és més bona.
Arribem a Puigcerdà amb mitja hora de marge, muntem les bicicletes, prenem un cafè, ara que ja sabem que es onco protector i no es dolent a nivell cardiovascular i no se quantes propietats més, tenint en compte que totes les masses piquen...

Anem a recollir els dorsals i ens col·loquem a la cua dels gairebé mil participants. Cap a les 8 del matí, al tercer cohet ens donen la SORTIDA!!!

Anem xerrant amb en Miguel, ja que encara trigarem una bona estona en sortir, jo de fet engego el crono en passar per l'arc de la sortida.

Anem direcció cap a Alp i vaig fent, pensant en la pujada d'Andorra fins el port d'Envalira, ja que tinc el plaer de coneixer-lo, fa uns anys en una estada a la cerdanya vaig fer el recorregut de les tres nacions. Veig que en Miguel, que és un "super klasse" en bicicleta, va tirant i miro que no em marxi. Més endavant, ja de camí cap a Prats, miro d'apretar, ja que em considero rodador, aixì puc donar-li relleus i després ja patiré.

Efectivament en Miguel accepta el gest i anem avançant grups i enllaçant amb altres, fins que aribem a un grup prou potent i anem fent. Just abans d'arribar a La Seu d'Urgell, s'incorporen un seguit de ciclistes nerviosos que donen un punt d'inseguretat dins del grup.

En agafar direcció cap a Andorra, penso que ha estat molt divertit però ara comença lo bó. Em trec el paravent de maniga llarga.

- Nano, aquí s'acaba lo fàcil, ara a patir!!

Anem fent amb en Miguel i no ens quedem pas enrrera, direcció a Sant Julià i no afluixo, encara em veig amb forces. Crec recordar que fem el primer avituallament. Seguim cap a Andorra la Vella i continuo molt bé, La cosa es possa dificil en sortir d'Andorra cap a Encamp, però ho és per tothom i em mantinc, em consolo sabent que he desmuntat el 39 i duc un 38.

Recomanació d'en Miguel en començar el primer desnivell seriòs.

-Possa-ho tot Jordi i que les cames s'acostumin!!

Així ho faig, i amb paciència encara anem avançant a gent, de fet, al segón avituallament no parem.
Trams de força duresa els de Canillo, Soldeu i en començar el Port d'Envalira, en Miguel va mirant enrrere.

-Miguel tira que jo em quedo!!

Molt sorprés del meu rendiment i tenint clar que el ritmé d'ell no és el meu, veig com s'allunya mentre miro de trobar la cadència que em dugui fins dalt del cim.

Son moments durs, amb tot possat (38-28) em ve com un tantra al cap i repeteixo la combinació com si fos la clau per resoldre quelcom insòlit. I recordo una lectura recomanada:

El ciclista (Tim Krabbé)

Am la duresa del port on en possar-me dret m'alleujo les cames i en tornar a seure és un autèntic infern, busco cadència mental (38-28). Ja renegant en veu alta i fent un pols a la muntanya entre mig de la boira, com una "aparició divina" el cartell que indica 1k per coronar el Port d'Envalira.

Bé, ja ho tinc, però s'ha de coronar, és el quil·lòmetre més llarg que recordo. D'entre la boira miro de buscar la benzinera de dalt del port que triga una eternitat en mostrar-se, però abans d'això, veig la furgoneta de l'avituallament i els ciclistes avituallant-se i no dono crèdit al que veig, com si d'un miratge es tractés!

Crec que és l'ultim renec d'alliberament fins a arribar-hi. Allí es repeteix una de les escenes avituals de quan menges com un descosit, fruita, aigua i quan veig donuts... D'una forma progressiva amb tall s d' 1/4, després un altre tros i un altre i crec comptar a trossos i de sencers fins a tres donuts.

Em poso el paravent, ara del tot necessari, la boira el vent i el fred, s'ha apoderat de mi em pocs minuts.

Tiro cap avall i sense donar-me'n estic congelat i tremolant, l'asfalt que és de qualitat, està molt moll i la bici demana pedals, però la tremolor em para, tinc les mans congelades. Miro de bufar-les amb el meu alè un i altre cop i sembla que em reconforta. Agafo confiança i vaig donant-ho tot pel Pas de la Casa amb poc trànsit.

Un cop s'acaba el descens, miro d'anar modulant la cadència fins coronar el Coll de Pymorens.
Em cordo el paravent i pedals cap a vall. Recordo que és una baixada molt llaminera i a l'hora perillosa.

Com si d'un limitador de velocitat es tractés, el fort vent de cara no em deixa llençar la bicicleta i haig de pedalar amb força.

En acabar el descens de Pymorens i incorporar-me a la carretera, vaig molt ràpid, o això em pensava... Em passa un Francès d'un equip de Narbonne amb una cevela vermella,tal com una bala i em dic a mi mateix... (53-11)

-53-11...Gas a fons!!

Li donc un relleu, me'l torna i em fa un gest de rotació que s'entén a la perfecció, li torno un últim relleu passat Porta, una estrebada muscular em recorda que les cames estan per poques festes, ja que penso que ni per aguantar-li la roda i amollo.
La Cervela, triatlons, quatre IM, cicloturistes i el que li queda...

Sortint de Porta m'adono que duc algú a roda, abans d'arribar a Latour de Carol li faig el gest de relleus. Ens posem d'acord ràpidament, fent-nos relleus curts. Desafortunadament, nant darrera seu en el que serà el darrer relleu, treu la cama dreta de la cala i la estira amb un gest inconfusible de dolor.

#$~#*+?€%&*+~;!!! (Renecs en francès)

Jo li contesto i l'animo:

Sa va!! Sa va!! Allez!! Allez!!

I així ha estat com m'he quedat fins arribar a Puigcerdà, sense roda ni grupeta.
M'he reservat per la pujada a Puigcerdà, i allí m'ha interceptat un grup d'uns sis o set ciclistes, que en veure els metres finals i la gent animant, he vist que era el moment de treure l'últim cartutxo.

Apreto les dents, baixo pinyó em poso dret i m'envaeix l'explossivitat de Peter Sagan.



Tobada amb el bo d'en Miguel que ja s'ha avituallat. Ho faig jo també, em descalço, jalo, bec aigua i m'estiro al sol que em reconforta. Per allí veig en Aleix Espargaró que ha participat, es clar, dues rodes!! ;)